Etiqueta: Filosofia Moral

De violència(/es) i convivència(/es)

Publicat en per HIS

    • CAP 1
      De què parlem quan parlem de PAU

    • CAP 2
      De què parlem quan parlem de GUERRES

    • CAP 3
      De què parlem quan parlem de DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA

    • CAP 4
      De què parlem quan parlem de MANIPULACIÓ INFORMATIVA

    Zomeño

    CAP 1: De què parlem quan parlem de PAU

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Filosofia

    No podem negar la realitat del moment en què vivim: són temps que presenten molts reptes per a la construcció de la pau. La nostra consulta diària als mitjans de comunicació ens recorda de manera constant l’elevat nombre de conflictes armats que s’estan desenvolupant a escala global. No obstant això, en vista d’aquest aparent auge del bel·licisme, hom pot fer-se la següent pregunta: veritablement hi ha menys pau i més violència que en períodes anteriors?

    Realment estem tan malament?

    Com es podria esperar, una pregunta tan complexa no permet oferir una resposta terminant amb facilitat. Si, en primer lloc, ens centrem en la violència, és innegable asseverar que la situació és complicada. No només per les violències directes amb les quals compartim el nostre temps, sinó per la seua contribució a un discurs a favor de la cursa armamentista i el rearmament, que provoca, al seu torn, una major inseguretat. Una «militarització de les ments» que no només redueix la capacitat d’indignació davant el patiment, sinó que permet l’adopció progressiva, entre la ciutadania, del recolzament a les intervencions en conflictes bèl·lics.

    Malgrat tot, encara que la violència directa compta en l’actualitat amb una gran capacitat destructiva gràcies al desenvolupament tecnològic i científic, seria també convenient analitzar l’estat d’altres tipus de violència. Així, doncs, observem diferents violències en el nostre dia a dia (de gènere, escolar, obstètrica, mediambiental, etc.), cosa que ens fa pensar en la importància de posar atenció també a la violència estructural i cultural.

    Si la resposta quant a la violència no és senzilla, què passa amb la pau? En la majoria d’ocasions, quan els mitjans de comunicació o l’acadèmia analitzen la pau, l’enfoquen únicament des de la presència de conflictes bèl·lics. Aquesta perspectiva reduccionista té efectes negatius en la ciutadania, de manera similar a la militarització de les ments: Leonardo Boff i Mark Hathaway van identificar que parlar de la violència com un fenomen únic, sense abordar les seues alternatives, provocava una «impotència interioritzada» que fomentava la inacció i la resignació, alhora que impedia el canvi i la transformació a escala global.

    I és que si parlem de pau, la seua presència ha augmentat de segur respecte a allò que passava en èpoques anteriors. Pel que fa a això, per exemple, en 2012, Steven Pinker va publicar el llibre Los ángeles que llevamos dentro, en el qual assenyalava diversos indicadors que generaven un major nivell de pau, com els drets humans, el sistema democràtic i l’existència d’estats, unes majors quotes de benestar, l’auge del cosmopolitisme i la globalització o l’extensió del feminisme.

    En aquest sentit, hi ha diversos indicadors que es mostren esperançadors i que són eclipsats per la violència directa: la pobresa extrema està en mínims històrics (malgrat que encara la pateix el 8,6 % de la població mundial), la renda global mitjana s’ha duplicat en només dues dècades i la generació Z viu millor que els seus pares (el 75 % dels joves d’entre 12 i 27 anys viuen en economies emergents).

    Qui vetlla per les paus?

    Si, en el cas de la violència, trobàvem un fenomen heterogeni amb diferents tipus de violències (directa, estructural i cultural), també és correcte parlar de la pau en plural. La investigació per la pau és la disciplina encarregada d’estudiar la pau, així com els mitjans per a la seua consecució. I, a pesar del seu caràcter incipient com a matèria d’estudi (que es va iniciar en el període d’entreguerres a mitjan segle passat), ja ha comptat amb una evolució notable amb canvis significatius. Les investigadores del grup DESPAZ – Desenvolupament Social i Pau (Departament de Filosofia i Sociologia), Sonia París Albert i Irene Comins Mingol, descriuen les tendències que ha experimentat el camp d’estudi en el seu article «La nueva agenda de la filosofía para el siglo XXI: los estudios para la paz», juntament amb el difunt professor de la casa Vicent Martínez Guzmán.

    Inicialment, es va concebre la pau només com l’absència de guerres (absentia belli). Tanmateix, després, la disciplina va canviar la seua perspectiva amb la introducció del concepte de «violència estructural» de Johan Galtung. De tal manera, la pau no només es va concebre com la inexistència de conflictes armats, sinó que també es va entendre com a sinònim de justícia, desenvolupament, igualtat i satisfacció de necessitats bàsiques. La violència, al seu torn, es va ampliar i va concebre la manca de recursos o la discriminació institucional com algunes de les seues modalitats. «Quedar-nos només amb l’estudi de la violència té l’efecte pervers de naturalitzar-la i convertir-se en una profecia autocomplerta. Per aquest motiu, considerem molt important dedicar el mateix esforç que hem destinat a l’estudi de la violència, dedicar-li’l també a la pau», explica Comins.

    I és que, per als estudis per la pau, l’educació en valors és la forma més convenient per a la prevenció de la violència. L’educació per la pau proposa transformar els models pedagògics envers models més actius i dinàmics en un context en què les assignatures que inciten al pensament i a la reflexió es veuen cada vegada més ultratjades. El desenvolupament de les core skills (la cooperació, l’empatia, la resiliència, l’escolta activa, etc.) és imprescindible per tal d’aconseguir una ciutadania més crítica, ètica i creativa que contribuïsca a la construcció de la pau. Segons París: «Necessitem una ciutadania que siga capaç de qüestionar les estructures socials i intente indagar sobre elles, que tinga la capacitat de posar-se en la pell d’altres persones». Amb aquesta finalitat, la Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau de la Universitat Jaume I va publicar a setembre de 2024 el llibre pedagògic Proyecto BALDER: Core skills para hacer las paces.

    CAP 2: De què parlem quan parlem de GUERRES

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Història Contemporània

    Consultar les capçaleres informatives els darrers anys ha esdevingut un exercici de geografia involuntària. Lectors i lectores han pogut rememorar recentment el nom de terres llunyanes (i no tan allunyades) que han tornat a la nostra ment per la reactivació de conflictes als seus territoris: Ucraïna, Gaza, Sudan, Etiòpia, Síria o Iemen en podrien ser alguns dels exemples més sonats. I si bé al capítol anterior d’aquest monogràfic observàvem que és difícil afirmar que hi ha un major nombre de violència en l’actualitat, l’augment de la violència directa arreu del món és innegable.

    El Departament de Recerca per la Pau i els Conflictes de la Universitat d’Uppsala (a Suècia) mostra al seu programa de dades una tendència creixent des del 2009 (amb un total de 86 conflictes, que contemplen tant accions de violència unidireccionals com repressió estatal) fins al 2023, quan el nombre d’enfrontaments armats assoleix els 176 totals. Aquest auge de la bel·ligerància, especialment notable els darrers cinc anys, trenca amb el període de pacificació que es va generar després de l’enfonsament de la Unió Soviètica amb l’aturada dels conflictes generats a la Guerra Freda i l’encetament de l’incert «nou ordre internacional».

    Pel que fa a les víctimes, també es pot observar un repunt greu a les darreres dues dècades: des de les 20.611 morts causades per conflictes bèl·lics de l’any 2004 fins a les 311.325 al 2022. A més, investigadors com Mario López Martínez indiquen com, malgrat la sofisticació de la tecnologia armamentista, el percentatge de víctimes entre la població civil és cada volta major respecte a les baixes militars. Segons l’investigador Vicent Sanz Rozalén, membre dels grups DESPAZ i HEHA – Grup de Recerca d’Història dels Espais Hispànics i Americans, segles XIV-XX (Departament d’Història, Geografia i Art), aquest fenomen rep el nom de «guerra total» i respon a les noves pretensions dels conflictes: «L’objectiu d’una guerra ja no és la conquesta d’un territori ni la derrota d’un exèrcit, sinó l’anihilació i el sotmetiment de l’enemic». Atacar la rereguarda d’un contrincant provoca problemes econòmics, d’abastament, de producció d’armament i, en síntesi, inestabilitat social i pèrdua de recolzament al conflicte.

    Explorar Conflictes

    Per què tornen les guerres?

    Per a Sanz, novament no hi ha una resposta senzilla. Sanz explica que l’especificitat de cada conflicte impedeix explicar la seua activació de manera conjunta i unificada, ja que respon a combinacions multifactorials d’elements polítics, socials i econòmics concrets: «Cada conflicte té la seua historicitat i, per tant, els motius que podem trobar-ne darrere són diversos en cada circumstància. Els esdeveniments només poden entendre’s en el seu context temporal i el seu context espacial».

    En canvi, sí que es poden identificar trets en comú que tenen relació amb aquesta tendència. En primer lloc, la violència protagonista a molts dels conflictes actuals és diferent a la practicada en períodes anteriors, amb l’auge de noves formes de violència com el terrorisme. En segon lloc, es pot observar un augment de la inestabilitat política a escala internacional i interna dels països. Fenòmens com l’ascens de l’extrema dreta limiten la capacitat de reacció envers els conflictes i posen en crisi el funcionament de les democràcies. Fins i tot, en alguns casos com els de Rússia i Israel, certs grups no solament recolzen l’inici dels conflictes, sinó que inciten les accions violentes empreses pels seus Estats i afavoreixen el manteniment dels seus règims.

    El discurs reaccionari d’aquests moviments es caracteritza pel seu caràcter classista, xenòfob i, fins i tot, per enaltir la violència a les xarxes socials, cosa que desenvolupa relats desancorats de la realitat. La inestabilitat causada pel clima d’enfrontament social requereix la tasca didàctica per part de la classe política, els mitjans de comunicació i l’acadèmia, que han de recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions i l’Estat com a element amortidor de les diferències i els conflictes a nivell intern. Segons Sanz, aquesta tasca ha de ser realitzada tenint present el coneixement històric i fomentant la construcció de memòries democràtiques com a element fonamental per ensenyar consciència ciutadana.

    Igual que per a conduir de forma segura és necessari mirar de tant en tant pel retrovisor, les societats hem de fer igual. Mirar cap al passat, mirar enrere, és important per veure on anem, si anem bé, què és el que ens ve

    CAP 3: De què parlem quan parlem de DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Traducció i Interpretació

    La conflictivitat i l’absència de cohesió social a les societats poden produir-se per diferents factors. En alguns casos, com s’ha pogut comprovar als anteriors capítols d’aquest monogràfic, una de les principals raons recentment és l’auge de grups discriminatoris a les xarxes socials i als espais de convivència, fet que posa en relleu la necessitat d’una tasca didàctica per part de les institucions, l’acadèmia i els mitjans de comunicació. Però es podrien trobar altres al·licients, com seria el cas d’aquells territoris on la discriminació es produeix per raons lingüístiques.

    Països on la convivència de dues o més llengües provoca situacions de diglòssia, en les quals una de les llengües es considera la de prestigi i s’empra en tots els àmbits d’ús, especialment en els formals (i protagonitza així la majoria de produccions escrites i culturals). La resta d’idiomes en aquests territoris, en canvi, han de conformar-se a ser relegats a àmbits privats i informals, fet que els reporta una menor visibilitat. Per a Maria Montroy Ferré (professora substituta al Departament de Traducció i Comunicació de l’UJI, anteriorment membre del grup de recerca TRAMA – Traducció per als Mitjans Audiovisuals i Accessibilitat i en l’actualitat al TransMedia Catalonia de la UAB) es poden definir les llengües minoritzades com «llengües que veuen reduït el seu àmbit d’ús en el seu territori natural de parla perquè s’han vist perseguides, se les ha intentat prohibir o se n’ha restringit l’ús». Aquesta situació provocaria, per tant, que els parlants es veiessen forçats a adoptar la llengua dominant.

    És el cas de l’excolònia portuguesa São Tomé i Príncipe, com desenvolupa Montroy en alguns dels seus articles acadèmics com «Multilingüismo en Santo Tomé y Príncipe: un acercamiento desde la subtitulación». En aquesta nació insular africana, la llengua oficial i predominant és el portugués (que mostra l’herència del seu passat colonial, independitzada el 1975) que gaudeix d’un gran predomini als mitjans de comunicació, però a més hi conviuen altres quatre llengües autòctones (crioll angolar, capverdià, forro i lung’ie) que s’empren a l’àmbit privat i estan en risc de desaparició, malgrat l’esforç dels acadèmics per ensenyar-les i normalitzar-les.

    Per què es discriminen algunes lengües?

    Si bé és cert que la diàspora (incentivada pel grau de pobresa del país, amb un índex de desenvolupament humà en la 135a posició dels 189 estats segons UNICEF) està convertint el forro gairebé en un símbol d’identitat nacional, la llengua és emprada majoritàriament a les zones agrícoles i per un col·lectiu concret: la gent gran. A São Tomé i Príncipe, les famílies decideixen educar els seus fills i filles en portugués amb l’esperança que els proporcione majors oportunitats educatives i laborals, fet que provoca que les llengües minoritzades no siguen adoptades per les noves generacions, com és el cas del forro. «Hem d’entendre que els pares volen el millor per als seus fills. Si d’alguna manera detecten que la seua llengua els perjudicarà i que hi ha altra llengua que els obrirà més portes, doncs la família tria abandonar la seua llengua en favor de la llengua de prestigi», explica Montroy.

    D’aquesta manera, el forro queda relegat solament a la gent gran o als habitants de les zones més agrícoles, més apartades i empobrides en un país on, de per si, hi ha molta pobresa. A més, els ancians i ancianes reben una doble discriminació a la nació africana, ja que habitualment són abandonats pels nuclis familiars per raons com la pobresa, la intolerància o la vinculació amb la superstició, cosa que fins i tot dona lloc a casos de violència física i psicològica. 

    En una situació d’abandonament, menor poder adquisitiu i utilització d’una llengua minoritzada, la gent gran de São Tomé i Príncipe ha d’afrontar diversos prejudicis que dificulten la seua integració social. Prejudicis que, per a Montroy, són «construïts expressament»: «El parlant d’una llengua minoritzada no tria voluntàriament apartar-se de la resta de la societat. És una qüestió que ve imposada per les circumstàncies externes perquè hi ha un cert interés».

    En el seu treball d’investigació, Montroy va entrevistar persones ancianes, no ancianes i expertes per esbrinar el grau de discriminació que suposa emprar la llengua minoritzada; així com va realitzar tallers de doblatge d’animació en forro amb persones ancianes i xiquets i xiquetes d’una mateixa comunitat. D’aquesta manera, la recerca de la investigadora va tractar de trencar prejudicis intergeneracionals i interlingüístics i oferir projecció social a la gent gran del país africà, així com produir material audiovisual en la llengua minoritzada. «En el cas del forro, es proposa que la seua preservació vaja de la mà d’una integració social de les persones ancianes parlants d’aquesta llengua en exclusió o en risc d’exclusió, per donar-los un rol de dignitat i respecte en la comunitat», conclou al seu article.

    Per tant, si ens preguntem per quina raó apostar per la normalització de llengües minoritzades pot ajudar a la convivència de col·lectius, Montroy té una resposta clara.

    Normalitzar aquestes llengües és una forma de rescabalar els seus parlants, precisament per tots els prejudicis que han patit ells i els seus avantpassats pel fet de parlar una llengua. Però més enllà d’això, si normalitzes una llengua, la visibilitzes i la dignifiques d’alguna manera. Per tant, normalitzes, visibilitzes i dignifiques també els seus parlants. Els estàs reconeixent com part de la societat i això ja és pau i cohesió social

    CAP 4: De què parlem quan parlem de MANIPULACIÓ INFORMATIVA

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Comunicació Audiovisual i Publicitat

    En anteriors capítols d’aquest monogràfic s’han mencionat qüestions com la influència de les xarxes socials i els mitjans de comunicació en la deriva bel·licista de certs grups socials o, fins i tot, del conjunt de la ciutadania. La fixació de la cobertura mediàtica pels conflictes podria portar, a llarg termini, a postures resignades que accepten la seua inevitable convivència amb les guerres o puguen portar a defendre les accions violentes dels seus governs. Però és tal el poder de la comunicació?

    «Els mitjans de comunicació tenen moltíssim poder perquè, encara que sabem que no, són l’aparença de la realitat. I allò que queda fora del seu focus pareix que no existeix o ho desconeixem», assevera Eloísa Nos Aldás, coordinadora del grup DESPAZ i PDI del Departament de Ciències de la Comunicació. L’estudi sobre els efectes dels mitjans en la ciutadania ha experimentat una evolució, des de primeres aproximacions que argumentaven una influència més directa fins a perspectives teòriques que defenen la major capacitat de filtratge crític per part dels públics. Tanmateix, autors com Noam Chomsky, identifiquen l’apatia i la por com alguns dels seus principals efectes en la població. Aquestes percepcions negatives portarien, d’una banda, a una major confiança en institucions defensives com l’exèrcit i, de l’altra, a la desmotivació per al canvi social, fet que comportaria que s’interioritzara la impotència.

    Durant els darrers temps, la comunicació, en la seua vessant de propaganda més sofisticada, s’ha fet servir expressament per enardir l’auge dels populismes. La complicació de la realitat i les dificultats econòmiques haurien sigut algunes de les principals raons per les quals certs grups socials haurien acceptat aquests discursos reduccionistes que ofereixen solucions fàcils per als conflictes d’índole social.

    En canvi, convindria destacar el caràcter fragmentador que enarboren les propostes populistes, de vegades basades en l’odi i el rebuig: «Els valors i les emocions que hi ha darrere de la comunicació a l’hora de polaritzar són el contrari a allò que ens podria portar a la cohesió social», assegura la investigadora. Les xarxes socials, en especial, haurien exercit com a escenari ideal per a la construcció i la difusió dels discursos esmentats, sobretot en aquells que tracten de construir un enemic que suposa un perill per a l’estabilitat econòmica o moral i que reforcen la identitat de les persones usuàries, ja que només consumeixen contingut del seu propi perfil i ideologia recomanat pels algoritmes de personalització.

    La selecció conscient i activa dels nostres mitjans informatius és prioritària per a la nostra convivència en la xarxa

    Hateblockers

    Iniciativa que combat l’odi en xarxes, fomenta el debat respectuós i ofereix ferramentes per verificar informació i educar sobre el discurs d’odi.

    Brøders

    Plataforma que ofereix un espai segur per a joves, donant suport i recursos sobre diversos temes d’interès. Mitjançant el seu canal de WhatsApp, els usuarios poden rebre informació i orientació personalitzada. La plataforma respon a la necessitat de què els xics necessiten parlar i sols troben espais tòxics per fer-ho.

    La Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo

    Aquest grup reuneix a ONGD i entitats compromeses amb la justícia social, la igualtat i la sostenibilitat. Promou la cooperació internacional, l’acció humanitària i l’educació per a la ciutadania global, treballant en xarxa per impulsar un món més just i soldari.

    Com millorar el nostre consum mediàtic?

    Tanmateix, segons Nos-Aldás, tampoc és convenient adoptar una postura generalista respecte a la influència dels mitjans. En primer lloc, perquè aquests mitjans s’enquadren i s’insereixen en el sistema, repliquen els seus vicis i virtuts i vinculen la seua activitat amb la política, la legislació i el mercat: «El periodisme el fan professionals que han passat per la universitat i poden ser de moltes formes, però es trobaran amb unes estructures que els permetran fer certes coses o d’altres». En segon lloc, a causa que no tots els mitjans de comunicació actuen de manera similar i unificada envers la visibilització dels conflictes i de la violència directa.

    Davant la saturació informativa i les narratives pernicioses que habiten les xarxes socials, hi ha projectes que reclamen un necessari consum de mitjans més conscient per part de les audiències. És el cas de Víctor Sampedro de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, que en el seu projecte d’alfabetització mediàtica Dietètica digital fomenta una aproximació més selectiva als mitjans de comunicació i les xarxes socials, cosa que fa veure a les persones usuàries la seua «obesitat mòrbida amb els dispositius digitals, la tecnologia i la saturació», explica la investigadora. I tot això perquè, en síntesi, el nostre consum mediàtic i digital influeix en què comprem i què votem.

    Mitjançant aquest tipus de pràctiques no només serem menys propensos a confiar cegament en el contingut recomanat pel nostre algoritme, sinó que també podrem accedir a capçaleres alternatives i alteratives, com identifica Rafael Roncagliolo, que ens allunyen del focus mediàtic convencional. Segons Nos-Aldás, «existeixen mitjans que són projectes independents i treballen específicament per fer visibles aqueixes altres realitats, per fer visibles les causes i les opcions, però és cert que no solen ser els mitjans massius, que cal conéixer-los i buscar-los». Seria el cas d’iniciatives com Climática, Revista 5W o La Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo.

    I, encara més important, l’accés més conscient al contingut mediàtic ens permetrà, fins i tot, consultar la informació només quan ho desitgem, no quan les rutines periodístiques, les programacions televisives o l’algoritme ens forcen a fer-ho: «El consum de mitjans que fem el decidim nosaltres», argumenta Nos-Aldás. La investigadora del Dept. de Ciències de la Comunicació ens ho recorda: «Sempre pots apagar la tele o el mòbil».

    Conclusions en 1 minut

    Crèdits

    Coordinació: María Martín
    Realització: Eloi Fustier y Claudia Ferrando
    Disseny: Daniel Zomeño y Nacho Gárate
    Revisió i estil: Marta Mejías

    Agraïments

    Profa. Sonia París
    Profa. Irene Comins
    Prof. Vicent Sanz
    Profa. Maria Montroy
    Profa. Eloísa Nos
    Labcom UJI
    Department of Peace and Conflict Research (Uppsala University, Suècia)

    Grups d’investigació

    DESPAZ – Desenvolupament Social i Pau (Filosofia, Comunicació, Educació i Ciutadania)
    Transmedia Catalonia (Universitat Autònoma de Barcelona)

    (re)Construint mirades als espais rurals

    Publicat en per HIS

      • CAP 1
        Quines distincions troba l’espai rural front a l’urbà?

      • CAP 2
        Com és la docència en una escola rural?

      • CAP 3
        Com ha evolucionat el cinema rural en les pel·lícules espanyoles?

      • CAP 4
        Com poden contribuir les marques territori a la dinamització dels espais rurals?

      Zomeño

      CAP 1: Subordinació i desequilibri territorial. Quines distincions hi ha entre l'espai rural i l’urbà?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Sociologia

      Entre tots els debats socials que es poden trobar a l’agenda política i mediàtica, el de la ruralitat és un dels quals ha gaudit d’una major popularitat als darrers anys. Prova d’aquest auge serien, en l’àmbit polític, la creació de partits i plataformes com Teruel Existe (amb representació al Congrés dels Diputats a la darrera legislatura) o España Vaciada (fundat a la segona meitat del 2021). En canvi, malgrat el recorregut previ sobre aquest debat a l’àmbit acadèmic, s’estableix la publicació de l’assaig La España vacía de Sergio del Molino com a punt d’entrada a l’agenda política.

      Des de la major cobertura política i mediàtica de la problemàtica realitzada als darrers anys s’ha tractat d’identificar les arrels del problema així com les seues possibles solucions, però quin podria ser el seu origen? La primera davallada demogràfica la podríem ubicar a les dècades dels seixanta i setanta, quan la industrialització a les ciutats va provocar un buidament dels espais rurals. Aquest èxode pren una dinàmica distinta les darreres dècades, marcades per la fugida de gent jove, sobretot dones.

      Els fluxos demogràfics de la segona meitat del segle XX han coincidit amb l’absència de polítiques públiques d’igualtat amb l’arribada de la democràcia, provocant el desequilibri territorial de l’actualitat. Per aquesta raó, la situació actual es pot concebre com un escenari derivat de qüestions polítiques i no de fenòmens naturals, de manera que atribuir l’arrel del problema al “despoblament” no hi fa justícia als vertaders agreujants de la qüestió.

      El desequilibri territorial de l’actualitat afecta les persones habitants dels espais rurals en diversos àmbits, provocant que no gaudisquen d’una situació equiparable a la de la ciutadania resident a les urbs. A l’article Distinció urbana i ruralitat. Normativa i discriminació de la societat rural, els membres del grup de recerca DESiRES – Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències (Departament de Filosofia i Sociologia) Xavier Ginés Sánchez i Vicent A. Querol Vicente identifiquen com la ruralitat és distingida i discriminada de la urbanitat en cinc escenaris diferents.

      “L’espai rural està subordinat a la ciutat i els seus habitants en pateixen les conseqüències”

      La primera distinció que identifiquen els investigadors és causada per subordinació. Els espais rurals es conceben, en l’actualitat, com territoris subordinats als espais urbans. El nombre més reduït de població o la concepció general de les persones que habiten l’àmbit rural com més “rudes” i menys sensibles als impactes perjudicials ha provocat que, en el passat, es decidira ubicar fora de les ciutats aquelles activitats considerades perilloses, molestes o contaminants. Un exemple seria la implantació d’abocadors o incineradores de residus sòlids urbans (RSU) en espais rurals allunyats de grans nuclis de població que, malgrat l’escassa densitat de població, afecten la vida de les persones ubicades a prop seu.

      Font: INE i Conselleria de Sanitat

      El factor distància seria el segon tret diferencial identificat per Ginés i Querol al seu article. Com és sabut, l’objectiu de l’estat de benestar hauria de ser cobrir les necessitats de la ciutadania. En canvi, aquest principi es compleix actualment de manera discriminatòria per a les persones residents als espais rurals, donant lloc a la creació de ciutadanies de “primera” (urbanes i beneficiades plenament pels serveis públics) i de “segona” (rurals i discriminades o beneficiades solament en part). Aquesta discriminació resulta de l’establiment dels serveis públics segons l’índex de població; concentrant-los en els nuclis urbans més poblats com les capitals de província i allunyant-los de les localitats rurals, amb una població menor, prioritzant l’eficiència dels serveis per damunt del dret al seu accés.

      D’aquesta manera, la distància (tant física com temporal) dificulta a les persones habitants dels espais rurals l’accés als recursos públics, però, també, als privats. Aquesta desigualtat provocada per accions polítiques s’agreuja quan es desenvolupen solucions que no són inclusives amb els ciutadans externs a les urbs. És el cas, per exemple, de la mesura correctora de reducció de preus o gratuïtat del transport públic que les administracions han implementat per fer front a la pujada de preus dels combustibles. Aquesta iniciativa, però, és concebuda sense tindre en compte la situació de les persones dels espais rurals, que estan mancades d’accés al transport públic i es veuen forçades a emprar el transport privat per poder desplaçar-se.

      “Les conseqüències del discurs són la responsabilització de la mateixa ruralitat del seu fracàs i la recerca de solucions paternalistes que bandegen les actituds de reivindicació i d’exigència d’accés als drets”

      En tercer lloc, els autors de l’UJI descriuen la distinció per ineficiència. Encara que bé gairebé totes les poblacions tenen problemes d’accés als recursos i els serveis públics, aquestes carències no són causades pel despoblament, sinó per constructes ideològics i polítics. Les conseqüències d’aquestes desigualtats provoquen la construcció d’un discurs que responsabilitza la ruralitat del seu propi fracàs i tracta de cercar solucions paternalistes. Per a Ginés i Querol, “la ruralitat del nostre territori no es caracteritza per la falta greu d’oportunitats laborals, sinó que el que es troba a faltar és qualitat i qualificació requerida”. Per tant, el desenvolupament en els espais rurals hauria de plantejar-se des d’una perspectiva inversa a la proposta urbana: entenent que és el desenvolupament el que genera ocupació, i no en sentit contrari.

      La quarta distinció assenyalada pels membres del Departament de Filosofia i Sociologia té a veure amb la patrimonialització. L’imaginari dels espais rurals està construït i, en l’actualitat, fet a mida des de la perspectiva urbana. Açò provoca que es conceba la ruralitat mitjançant un ideari de passat construït, inventat i imposat i que entén amb paternalisme a les persones habitants dels pobles com tosques o culturalment endarrerides. Més enllà dels prejudicis, una nova ruralitat dinàmica està present a les àrees rurals amb la joventut com a grup clau sobre el qual cal pivotar les sostenibilitats de futur.

      Finalment, la investigació de Xavier Ginés Sánchez i Vicent Querol Vicente identifica una darrera distinció:: la causada per renaturalització. La desaparició progressiva de l’agricultura als espais rurals (a la qual sols es dedica el 10% de la seua població) ha provocat que ja no es complisquen al mateix nivell les funcions que complia aquesta activitat: la sobirania alimentària. Una menor activitat humana de les persones residents als espais rurals sobre el camp ha donat lloc a l’augment de boscos i de materials inflamables.

      En canvi, a hores d’ara, la conservació del paisatge es construeix actualment des dels espais urbans a partir del discurs del neoliberalisme conservacionista (compartit per militants de tot l’arc ideològic), el qual defèn en massa ocasions, un ideari “conservacionista” de la natura que incapacita les persones habitants dels espais rurals per a participar en la gestió dels que històricament han sigut els seus territoris. Segons Ginés i Querol, “un paisatge que, cal subratllar, ha arribat fins als nostres dies gràcies als qui han continuat vivint en els espais rurals”.

      “Cal orientar el sentit de les mesures correctores cap als orígens dels problemes i no sols davant de les conseqüències com si es tractara d’un foc”

      En resum, es pot comprovar com els espais rurals pateixen una discriminació molt clara respecte als espais urbans en diversos àmbits, generant una problemàtica de desequilibri territorial causada per raons polítiques i no d’origen natural. Les solucions plantejades per resoldre la qüestió provenen dels espais urbans i es caracteritzen per una marcada perspectiva urbana, que tracta d’imposar tot un seguit de mesures paternalistes que no es corresponen amb la realitat històrica pròpia d’aquests territoris (com és el cas de la gestió de la natura i el paisatge).

      Per a Ginés i Querol, acabar amb les distincions que pateixen els espais rurals implica actuar sobre l’origen de la problemàtica i no sobre les seues conseqüències: “El tractament diferenciat de la normativa per a entorns urbans i rurals per a acabar amb la desigualtat que hi ha actualment és el camí invers al que s’ha descrit anteriorment com a construcció social de la realitat”. “En aquest cas, estaríem davant d’una destrucció normativa de la desigualtat social que ja es fa servir, per exemple, en el cas de les mesures de discriminació positiva per a aconseguir l’equitat de les minories ètniques o per a les dones”, afigen.

      A l’UJI, es poden trobar iniciatives per abordar la problemàtica, com l’Aula de Nova Ruralitat, la Càtedra de Bretxa Digital i Territori, la participació al Fòrum de Nova Ruralitat o el desenvolupament de projectes de recerca.

      Conclusions en 1 minut

      CAP 2: Metodologies participatives i vinculació amb el territori. Com és la docència a una escola rural?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Didàctica i Organització Escolar

      El desequilibri territorial que pateixen els espais rurals provoca que, a diferència de la població resident als espais urbans, la ciutadania dels pobles no tinga la mateixa capacitat d’accés als serveis gratuïts, com el transport públic o la sanitat, que la població resident als espais urbans. De tots els serveis oferits per l’estat, però, hi ha un que, per la seua idiosincràsia, presenta una sèrie de característiques molt específiques a l’espai rural: l’educació.

      Aquest curs, a la Comunitat Valenciana, es poden trobar un total de quaranta-sis CRA (Col·legis Rurals Agrupats): catorze a Castelló, vint-i-quatre a València i huit a Alacant. Si bé seria temptador a l’hora d’abordar aquest fenomen, s’ha d’evitar l’errada de parlar de “l’escola rural” com una etiqueta unificadora i homogènia: cada col·legi situat en un entorn rural compta amb una sèrie de condicionants diferents (l’organització del centre, estabilitat i coordinació de l’equip docent, entorn sociodemogràfic, etc.), donant lloc a una realitat que destaca per la seua heterogeneïtat. Per tant, quan parlem d’escola rural cal focalitzar en la seua realitat i el seu context immediat. Aquest fet ens porta al concepte d’escola inclosa en el territori o escola vinculada al seu territori.

      Amb tot, es possible identificar atributs específics de les escoles rurals que les distingeixen dels centres educatius urbans. A l’article Aproximació a l’escolaritat inclusiva en els territoris rurals: estudi pilot sobre la veu dels docents, la investigadorea Aida Sanahuja Ribés (del grup de recerca MEICRI – Millora Educativa i Ciutadania Crítica, Departament de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura) i Víctor Jaime Selusi Franch (estudiant de la Universitat per a Majors de l’UJI) n’identifiquen uns quants. Un d’aquests atributs seria el de les ràtios reuïdes, considerablement inferios a les de les urbs. Aquesta ràtio, però, s’ha d’interpretar positivament, ja que un alumnat menor permet un ensenyament més personalitzat.

      El reduït nombre d’alumnes i el fet que les aules rurals solen acollir estudiants de diferents cursos origina les anomenades aules multigrau, en les quals conviuen estudiants de diferents cursos en un mateix espai educatiu. Diversos estudis, en la majoria de casos, mostren que el rendiment acadèmic de l’alumnat a l’escola rural és superior al dels centres urbans. Aquesta dada s’explica pel conegut com “aprenentatge contagiat”, segons el qual, quan s’imparteix la matèria de cursos anteriors, aquesta funciona com a una mena de repàs per als més grans mentre que, quan es treballa el contingut de cursos posteriors, aquest serveix com a avançament i preparació per als més menuts.

      Així doncs, les escoles rurals són considerades institucions educatives de gran valor pedagògic. Per tant, podem dir que els contextos educatius situats en entorns rurals afavoreixen, en general, una educació de qualitat, la qual cosa ajuda a assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030. Molt especialment, una escola rural de qualitat contribueix a fer realitat a l’objectiu número 4 que consisteix a “Garantir una educació inclusiva i equitativa de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge permanent per a totes les persones”.

      “L’escola rural permet una educació més lenta, més propera i humana, que facilita l’educació en aquest àmbit, estableix un clima adequat i és més fàcil la cohesió grupal”

      Un altre tret diferencial dels CRA és la seua divisió en aularis situats a poblacions diferents amb itinerància del professorat especialista. Aquesta qüestió pot afectar negativament els centres en l’àmbit organitzatiu (associacions de famílies, etc.) o en la necessitat de teixir un sentiment de pertinença a la comunitat educativa.

      Tanmateix, probablement la principal diferència amb l’escola urbana resulte de la vinculació i implicació de les famílies i el lligam amb el territori. El medi natural ofereix moltes oportunitats d’aprenentatge que poden ser aprofitades en l’educació mitjançant dinàmiques participatives. D’aquesta manera, el paper de l’escola rural radica en potenciar formes de vida sostenibles i en valorar més l’entorn en què viu el seu alumnat. Per això, més enllà del currículum, s’educa en valors com la protecció del medi ambient o la construcció d’identitats arrelades al territori.

      Les escoles rurals, a més, compleixen funcions més enllà de la docència. Per una banda, ajuden a reduir la tendència del despoblament, esdevenint una entitat necessària per al manteniment dels pobles, malgrat que són insuficients per fixar la demografia d’un territori. De fet, els col·legis situats als espais rurals són uns dels agents locals més importants per a la comunitat. Per aquesta raó, la vinculació i efectivitat d’un projecte educatiu en un context rural necessita el suport d’altres institucions com són els ajuntaments, les agrupacions de veïns, les associacions locals, etc. A més a més, el desenvolupament tecnològic que s’ha experimentat en les darreres dècades, també ha estat un element altament positiu no solament per a les escoles rurals, sinó per als contextos rurals en general.

      Les pràctiques externes dels Graus en Mestre o Mestra d’Educació Infantil i Primària a la Universitat Jaume I (Pràcticum I, II i III) es caracteritzen per seguir un model que s’anomena pràcticum en alternança o pràcticum dual. Gràcies a aquest model, tot l’alumnat del segon curs ha de realitzar les seues pràctiques a una escola rural. Aquesta primera estada en pràctiques a escoles rurals, complementada pels Pràcticums II i III a centres educatius d’altres tipologies (alta diversitat, ordinaris), permet a les i als mestres en formació de l’UJI experimentar de primera mà el fet de ser docent a una escola rural amb tots els reptes i satisfaccions que això comporta.

      Álvaro Mas

      CAP 3: Del cinema mut a coronar la Berlinale. Com ha evolucionat el cinema rural en les pel·lícules espanyoles?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Comunicació Audiovisual i Publicitat

      La problemàtica de la ruralitat va entrar en l’agenda política i mediàtica arran de la publicació de l’assaig La España vacía, de Sergio del Molino. Des d’eixe moment, la major cobertura mediàtica hauria permès que la situació dels espais rurals es convertisca en un dels debats socials i polítics més vigents a l’actualitat. Segons l’investigador Pablo Ferrando García, membre del grup ITACA – Investigació en Tecnologies Aplicades a la Comunicació Audiovisual (Departament de Ciències de la Comunicació), “hi ha hagut una ramificació incentivada per múltiples continguts periodístics tant en ràdio com televisió i, fins i tot, en premsa”. “Els mitjans de comunicació estan girant la mirada al món rural, i ho podem veure diàriament”, afig.

      Tanmateix, el mediàtic no és l’únic àmbit que s’ha fet ressò de la desigualtat entre els espais urbans i rurals: també és el cas de les indústries culturals. Entre les produccions literàries contemporànies, es poden trobar títols com Los asquerosos de Santiago Lorenzo (2018), Un amor de Sara Mesa (2020) o Pequeñas mujeres rojas de Marta Sanz (2020). Són obres que novelitzen el conflicte de la ruralitat i que, segons Ferrando, “al·ludeixen a un passat històric recent en el qual es té una espècie de forclusió, si parlem en termes psicoanalítics”.

      No obstant això, si hi ha una indústria cultural amb produccions que han apostat per abordar la qüestió, eixa és la del cinema. Alguns dels llançaments més recents del cinema espanyol han aprofitat la seua plataforma per a oferir una cobertura artística de la qüestió i ubicar els seus personatges en espais rurals allunyats de les grans urbs. Possiblement, els casos més destacats pel seu reconeixement són els d’Alcarràs de Carla Simón (premiada amb l’Os d’Or de la Berlinale 2022) i As bestas de Rodrigo Sorogoyen (guardonada amb el Goya a millor pel·lícula 2023), encara que a la llista han de sumar-se títols com O que arde (Oliver Laxe, 2019), Destello bravío (Ainhoa Rodríguez, 2021) o Suro (Mikel Gurrea, 2022), entre molts altres. També a la província de Castelló s’han realitzat rodatges en poblacions rurals per als films El Olivo de Icíar Bollaín (gravat a Sant Mateu) o La innocència de Lucía Alemany (rodat a Traiguera).

      “No és un fenomen aïllat. El cinema espanyol té una gran tradició amb l’univers de la ruralitat. Podríem dir que es considera un gènere específic del nostre cinema”

      Una reconciliació amb el nostre cinema

      La tendència d’ubicar les pel·lícules en espais narratius rurals podria semblar un cas aïllat, però, segons Pablo Ferrando, aquesta es pot arribar a considerar un gènere específic del nostre cinema, trobant els primers exemples fins i tot en l’època muda: “el cinema espanyol té una llarga tradició amb l’univers rural”. Les primeres pel·lícules d’aquest gènere estaven fortament influenciades pel teatre rural (amb un important desenvolupament d’aquestes línies temàtiques des de mitjans del segle XIX fins a la meitat del segle XX), per la qual cosa no ha d’estranyar que moltes siguen adaptacions cinematogràfiques de textos teatrals. És el cas de l’obra de teatre La dolores de José Feliú i Codina, adaptada al cinema per Enrique Jiménez (1908), Maximiliano Thous (1923) i Florián Rey (1940); de Naturaleza baturra de Joaquín Dicenta, adaptada juntament amb Juan Vila (1925) i per Florián Rey (1935) i Juan de Orduña (1965); i de La malquerida de Jacinto Benavente, amb versions cinematogràfiques a càrrec de Ricardo Baños (1914) i José López Rubio (1940).

      Des dels primers exemples als inicis del segle XX, el cinema rural ha anat transformant-se com a gènere: no només les seues línies temàtiques, sinó també els subgèneres dels quals s’ha nodrit, com el folklore (Lejos de los árboles, Jacinto Esteva, 1972), el melodrama (Calle Mayor, Juan Antonio Bardem, 1956), el western (Intemperie, de Benito Zambrano, 2019), el drama provincià (La voz del sol, de Carol Polakoff, 2023) o el cinema bèl·lic ambientat en la Guerra Civil (Tratamos demasiado bien a las mujeres, de Clara Bilbao, 2024). Amb tot, durant la seua evolució, el cinema rural sempre ha mantingut un element comú: la construcció de la realitat segons una mirada urbana que imposa un discurs marcadament conservador sobre el restabliment de l’ordre.

      “Les produccions cinematogràfiques espanyoles s’han definit com un espill invers a tot el que correspon a la urbanitat. O, dit d’altra manera, el cinema rural espanyol s’ha desenvolupat i ha adoptat una mirada des de la ciutat”

      En paraules de Ferrando, el cinema actua com un espill de la pròpia realitat, projectant les necessitats, preocupacions i valors culturals de cada moment històric. En conseqüència, els espais rurals al cinema espanyol esdevenen metàfores de la identitat cultural, social i política de la seua contemporaneïtat. “Qualsevol discurs, fins i tot de l’audiovisual, planteja una orientació ideològica. Cap pel·lícula és innòcua”, assegura l’investigador. Per al membre del grup de recerca ITACA, el substrat ideològic del cinema rural s’ha articulat tradicionalment sobre dos elements.

      El primer d’ells seria una projecció en forma de contracamp de l’urbà, de la ciutat: “les produccions cinematogràfiques espanyoles s’han definit com un espill invertit a tot el que correspon al món urbà. O, dit d’una altra manera, el cinema rural espanyol s’ha desenvolupat i ha adoptat una mirada des de la ciutat”, explica Ferrando. El segon concepte unificador seria la presència d’un rígid codi moral basat en costums inflexibles que desenvoluparia un tabú (normalment, de tipus sexual). La transgressió d’eixe tabú seria, en el cas del cinema rural, l’efecte detonador dels conflictes narratius. Segons l’investigador, “l’absència d’una mediació social, la ahistoricitat, l’estatisme social, la mirada a un futur, l’atavisme, l’immobilisme, el conservadorisme i l’aflorament d’una sèrie de pulsions primàries serien elements comuns del cinema espanyol en l’àmbit rural”.

      Encara que el cinema rural siga un gènere amb una gran tradició al cinema espanyol, caldria preguntar-se per què ens trobem novament amb una eclosió d’aquest tipus de cinema? Per a Pablo Ferrando, les raons que expliquen aquesta tendència són diverses. Una d’elles tindria a veure amb les decisions preses des de les pròpies institucions culturals, tot i que el finançament públic que reben les pel·lícules actuals no seria suficient per comprendre el fenomen. En aquest sentit, Ferrando identifica especialment l’intent de girar la mirada a aquest gènere, “oblidat” durant les etapes més recents del cinema espanyol, com a representant més fidedigne de la identitat espanyola: “Hi ha una apel·lació a la mirada de l’específic espanyol, que és el cinema rural: l’univers rural que suposa una identitat envers la societat espanyola. Són projeccions que s’erigeixen com les bases d’un discurs que remet a l’essencialitat de la identitat social i cultural del nostre país”.

      Conclusions en 1 minut

      CAP 4: Notorietat i sentiment de pertinença. Com poden contribuir les marques territori a la dinamització dels espais rurals?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Comunicació Audiovisual i Publicitat

      Les institucions i administracions públiques, conscients de la situació de desavantatge en la qual es troben els espais rurals, han desenvolupat accions que pretenen ajudar a l’activació d’aquests territoris. Una de les eines més comunes ha sigut la creació de “marques territori”, amb un variat nombre d’exemples en la pròpia província de Castelló, com serien Castelló Ruta de Sabor, Castelló Escenari Esportiu, Plana de l’Arc o diferents iniciatives esportives com Penyagolosa Trails.

      La construcció de marques territorials i el seu impacte en la societat han sigut objecte d’estudi per als investigadors del Departament de Ciències de la Comunicació, com mostra “Marca, territorio y deporte en el horizonte 2030”: el número publicat al gener de la revista AdComunica, editada pel departament. Destaca especialment la investigació duta a terme pels membres del grup de recerca ENCOM – Engagement and Communication (Departament de Ciències de la Comunicació) Rocío Blay Arráez, Mayte Benlloch Osuna i Guillermo Sanahuja Peris, organitzadors en les dues edicions del Congrés Internacional Marca, Territori i Esport i autors de la comunicació “Castellón, Escenario Deportivo”, la apuesta por el deporte como generador de marca territorio.

      Segons els investigadors de l’UJI, per a entendre el concepte “marca territori” en primer lloc caldria definir per separat els dos termes que formen el concepte global. D’una banda, “marca” faria referència a la funció d’identificació i vinculació amb uns determinats valors, mentre que “territori” es referiria no només a les limitacions físiques i geogràfiques, sinó també a les fronteres identitàries i ideològiques. Així, una comunitat amb uns interessos comuns generaria una marca territori vinculada als seus valors. Les marques territori podrien adoptar formes diferents: denominacions d’origen, teixits productius, clústers industrials, etc. Tanmateix, per a Blay el factor més important és “que la comunitat que es genere al voltant del concepte ‘marca territori’ estiga diferenciada i que els valors que estiga defensant siguen fàcilment identificables”.

      Les marques territori naixen amb la pretensió de realçar algun element distintiu d’un espai. Això provoca que, dins del posicionament de marca com a territori a nivell turístic, es projecten submarques territori segons l’atribut al qual estiguen vinculades. En el cas de les institucions provincials, quan la Diputació de Castelló va considerar com generar un impacte mediàtic i econòmic i un orgull de pertinença, va trobar dos elements cohesionadors que podien ser ressaltats per a la creació de marques territori diferents: la gastronomia, amb Castelló Ruta de Sabor; i l’esport, amb Castelló Escenari Esportiu. Segons Sanahuja, “eixes marques territori convergeixen a l’hora de divulgar les fortaleses i bondats d’un territori com Castelló”.

      “L'esport, la cultura o la cuina són les plataformes per a divulgar, donar a conéixer i aconseguir que un territori tinga una determinada notorietat”

      Quant a les dimensions de les marques territori, cal destacar la seua complexitat, ja que s’articulen sobre la base de tres variables. Evidentment, la primera de les dimensions de les marques territori seria l’econòmica, especialment en aquells projectes dissenyats des del punt de vista turístic, l’objectiu dels quals seria promocionar un territori, aconseguir visitants, desenvolupar clústers o activar l’economia local. En segon lloc, també es podria identificar també la dimensió mediàtica, ja que la pretensió de moltes marques territori (especialment en el cas dels Jocs Olímpics, els Mundials de Futbol o altres tipus de proves esportives) seria aconseguir notorietat i presència en els mitjans de comunicació gràcies a la cobertura mediàtica d’aquests esdeveniments.

      Amb tot, per a aquest equip d’investigadors del Departament de Ciències de la Comunicació, la més important de les tres dimensions, a llarg termini, seria la identitària. Aquesta tractaria d’aconseguir el reconeixement d’uns valors per part de públics externs, com turistes i visitants, però també i sobretot per part del públic intern: “és d’on sorgeix la marca i on cobra sentit perquè aquest públic puga sentir-se privilegiat perquè el seu territori tinga una gastronomia, un patrimoni natural o qualsevol altra circumstància que li faça sentir orgull respecte a altres zones”.

      Les institucions haurien de fomentar la creació de marques territori, ja que suposen una sèrie d’avantatges per a la regió en la qual actuen. En primer lloc, ajuden a canviar la percepció tant interna com externa. És a dir, generen sentiment d’orgull i pertinença a un territori, fomentant que la comunitat d’un clúster industrial o una població se senta part d’un projecte comú. Per a això s’ha de reflexionar sobre quins valors són diferenciadors, quines activitats culturals identifiquen o quines iniciatives creatives i emprenedores es desenvolupen en un territori. En paraules de Rocío Blay, “eixa és la clau de la marca territori, que la pròpia ciutadania acabe estant orgullosa d’allò que fa, perquè això porta a la innovació, a buscar noves alternatives”.

      “Des de la pandèmia hem vist que hi ha un canvi de tendència de la globalització a la proximitat. Ens hem donat compte del valor que tenen els nostres veïns, el nostre comerç local o els productes de quilòmetre zero”

      Açò no només seria beneficiós a nivell intern, ja que donar visibilitat a nivell extern i contribuir a la generació de riquesa podrien convertir el territori en un pol de captació de talent que anhele participar i formar part d’un projecte unificat. A més, en un context saturat de marques que arriben a les persones receptores per tots els canals, la creació d’una marca territori reforçaria la diferenciació i identificació del territori. D’aquesta manera, la promesa de marca estaria més definida en una marca territori ben desenvolupada, verbalitzant l’experiència que experimentarien les persones consumidores.

      Tot i que aquest tipus d’iniciatives solen tindre un origen institucional, és fonamental que s’involucre a la ciutadania en la seua creació. Perquè si els valors compartits de la marca territori no naixen de la comunitat que viu en eixe espai, no serà sentida com a pròpia i no serà defensada pels seus propis habitants. Per tant, les claus de l’èxit per a una marca territori seran l’entesa entre les administracions i la comunitat local, així com la seua continuïtat. En aquest sentit, l’adaptació i la definició d’estratègies a llarg termini són imprescindibles per a la viabilitat d’aquest tipus de projectes territorials.

      Les marques territori, en la seua pretensió de contribuir a la reactivació dels espais rurals, hauran d’afrontar una sèrie de reptes. Segons aquest grup de recerca, el principal desafiament ve del manteniment dels espais front al foment turístic: “quan hi ha un excessiu nombre de visitants es pot pervertir o transformar la identitat d’un territori”. “Això succeeix quan es té una visió del món rural des de la urbanitat o les ciutats, amb el visitant que va un diumenge a l’espai rural sense respectar com eixe patrimoni està concebut en el seu dia a dia”, argumenta Sanahuja.

      En definitiva, quan es convide a visitar un territori per gaudir de l’esport, de la cultura o de la seua gastronomia, hauria de ser a partir d’una negociació entre els actors socials, intentant aconseguir un alineament d’interessos per a poder generar un major impacte econòmic, mediàtic i d’identitat sense arribar a transformar o pervertir la natura d’eixe espai. Aquesta necessitat es torna més imperiosa amb l’Horitzó 2030, tenint en compte els ODS i observant les conseqüències que moltes destinacions turístiques massificades estan afrontant a causa de la gentrificació o l’allau de turistes. “És una reflexió que totes les administracions i comunitats han de tindre en compte per a aconseguir eixe equilibri”, reflexiona Sanahuja. “No és senzill, ni fàcil, i estarà en l’agenda mediàtica durant els pròxims anys”, afig.

      Conclusions en 1 minut

      Crèdits

      Realització: Gerard Millas i Sergi Oltra
      Coordinació: María Martín
      Traducció: Ana González i Pablo Algaba
      Disseny: Nacho Gárate

      Agraïments

      Prof. Xavier Ginés Sánchez
      Prof. Vicent A. Querol Vicente
      Profa. Aida Sanahuja Ribés
      Prof. Pablo Ferrando García
      Profa. Rocío Blay Arráez
      Profa. Mayte Benlloch Osuna
      Prof. Guillermo Sanahuja Peris
      Labcom UJI

      Grups d’investigació

      Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències
      Millora Educativa i Ciutadania Crítica
      Investigació en Tecnologies Aplicades a la Comunicació Audiovisual
      Engagement & Communication

      Qui tria el teu vot? Personalització i eleccions en la democràcia algorítmica

      Publicat en per HIS

      Qui tria el teu vot? Personalització i eleccions en la democràcia algorítmica

      Vladyslav Hostyuk Zhulinskiy

      10 de juliol 2024

      Filosofia Moral

      En les últimes dècades pràcticament tot el debat polític s’ha traslladat a Internet. Especialment, les xarxes socials s’han convertit en l’espai on la majoria de persones expressen les seues opinions polítiques i interactuen entre elles. També han esdevingut el principal mitjà on part de la ciutadania acudeix per informar-se i formar els seus punts de vista. De fet, en les passades eleccions europees n’hem sigut testimonis de la creació d’un partit polític que s’ha gestat i ha dut a terme la seua primera campanya íntegrament en comunitats tancades a Telegram, com és el cas de Se Acabó la Fiesta.

      Avui, pràcticament tota l’opinió pública resideix a Internet; un aspecte que, tal volta, podria semblar una consecuencia lògica del desenvolupament tecnològic, però que té implicacions serioses per a les societats democràtiques. Aquest conjunto de conseqüències són precisament les que els investigadors del Departament de Filosofia i Sociologia, Patrici Calvo Cabezas i Domingo García Marzà (membres del grup d’investigació Ètica Pràctica i Democràcia), exposen en el seu llibre Algorithmic Democracy: A Critical Perspective Based on Deliberative Democracy (Springer, 2024) i al seu article Democracia algorítmica: ¿un nuevo cambio estructural de la opinión pública?.

      Els algoritmes i la formació de l'opinió pública

      Un dels primers exemples d’algoritmes en política que hem pogut vore són els bots socials. Des de la campanya de Barack Obama per a les eleccions presidencials de 2008, la utilització de bots en xarxes socials ha estat present en la majoria d’eleccions a nivell global. Aquests bots s’utilitzen per a unflar artificalment el nombre de seguidors de les persones candidates, repliquen posts sobre un tema concret perquè aparega entre els trends de la xarxa i, amb l’evolució exponencial de l’IA generativa, creen contingut sintètic. Tot això, segons Calvo i García Marzà, distorsiona la realitat i l’opinió pública en favor dels interessos de qui fa servir aquests bots.

      A més a més, independentment de si qui expressa una opinió és un bot o un individu real, les xarxes socials més utilitzades pertanyen a grans empreses. És a dir, són espais privats intervinguts per algoritmes d’organització i recomanació de contingut, enfocats a fer que l’usuari hi passe connectat la major quantitat de temps possible. Això implica que la xarxa sempre recomanarà continguts similars, retroalimentant els biaixos de les persones i fent que s’exposen molt menys a opinions contràries a les seues.

      Ion, conseller del primer ministre romanés Nicolae Ciuca, s’ha convertit en la primera IA amb càrrec polític

      Polítics virtuals: els algoritmes en la presa de decisions

      En altres paraules, en aquests ciberespais, l’opinió pública la sintetitzen els algoritmes i els algoritmes mateixos la transformen en dades i metadades sobre les quals, finalment, les administracions prenen decisions. És per això que un altre aspecte sobre el qual els autors paren atenció és la integració dels algoritmes en el propi procés de governar.

      A primera vista, la utilització d’algoritmes sembla un pas lògic per arribar a prendre decisions més imparcials ja que, en principi, els bots sempre seran més objectius i neutrals que una persona. Al cap i a la fi, qualsevol administrador humà sempre estarà influït per interessos i biaixos personals. A aquest procés els autors l’anomenen la dataficació de la democràcia, un procés que afirmen que ha conduït a la ciutadania a estar constantment vigilada i monitoritzada per aquests algoritmes que generen, manipulen i arrepleguen l’opinió pública. 

      Model econòmic en el qual una empresa acumula el seu capital recollint les dades del públic
      Model econòmic en el qual una empresa acumula el seu capital recollint les dades del públic
      Model econòmic en el qual una empresa acumula el seu capital recollint les dades del públic
      Model econòmic en el qual una empresa acumula el seu capital recollint les dades del públic

      Capitalisme de vigilància

      Model econòmic en el qual una empresa acumula el seu capital recollint les dades del públic

      Tal vegada el punt culminant d’aquesta tendència a la dataficació siga la creació dels anomenats polítics  virtuals. En els últims anys, segons conta Patrici Calvo, han sorgit diverses candidatures que prometen delegar totes les decisions a un algoritme. Aquest és el cas del Partit Sintètic Danés o Michihito Matsuda, una IA generativa que es presenta a les eleccions per al càrrec de governador de Tòquio. Tot i això, per a l’investigador, el cas més cridaner és el de Ion, el nou “assessor honorari” del primer ministre romanés Nicolae Ciuca, que és la primera IA amb càrrec polític.

      Els algoritmes intervenen en la creació de l’opinió pública en la seua transformació en big data així com en la presa de decisions sobre aquestes dades. Per als autors d’Algorithmic Democracy, aquesta intervenció omnipresent dels algoritmes fa impossible generar una opinió pública sana i ben informada, que no estiga influïda per interessos particulars. Segons aquests acadèmics, la principal necessitat de les democràcies actuals és aconseguir reconstruir l’espai de debat públic sense la hiperconnectivitat que monitoritza i vigila constantment a tota la ciutadania. Aquesta és l’única manera de garantir la participació igualitària i d’aconseguir que les opinions del públic es puguen expressar de manera lliure.

      Conclusions en 1 minut

      Crèdits

      Coordinació: María Martín
      Disseny: Álvaro Mas
      Realització: Gerard Millas i Sergi Oltra

      Agraïments

      Prf. Patrici Calvo Cabezas
      Prf. Domingo García
      LabCom UJI

      Grup d’investigació

      Ètica Pràctica i Democràcia

      Més continguts de Long Read

      Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l’antifeminisme?
      Filosofia

      Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l’antifeminisme?

      I el Verb es va fer imatge: mediatització de la figura papal en la cultura visual
      Història de l'Art

      I el Verb es va fer imatge: mediatització de la figura papal en la cultura visual

      IA: Perspectives de convivència

      Publicat en per amo

        Tavis Coburn

        CAP 1: Prejuís, marcs legals i iniciativa privada. Qui regula l’IA?

        Carlos Cuesta-Martínez i Vladyslav Hostyuk

        15 de juny 2023

        Filosofia Moral

        Les ferramentes generatives basades en Intel·ligència Artificial han avançat molt en els últims anys i han adquirit molta notorietat a partir de la segona meitat del passat 2022. Gràcies als desenvolupaments més recents de les tecnologies d’IA, sobretot aquelles que operen amb llenguatge o amb imatge, l’accés a aquestes eines cada vegada s’ha popularitzat més a través d’aplicacions web com Midjourney, ChatGPT o Dall·E 2, ambdues últimes d’OpenAI. Aquestes solucions són recursos que permeten a qualsevol persona usuària generar imatges i textos a partir de premisses i paraules clau; els anomenats prompts.

        Al mateix temps que s’ha facilitat l’accés de l’usuari mitjà a aquest tipus de tecnologies, també ha crescut l’interés per la seua aplicació a escala industrial. Aquesta, però, presenta una sèrie de reptes com ara les grans quantitats de dades necessàries per operar, o la infraestructura necessària per processar-les. Conforme comenta Ajay Agrawal en la publicació Harvard Business Review, una de les primeres aplicacions de la Intel·ligència Artificial en l’automatització industrial es va donar en el sector dels taxis.

        La integració d’aquest tipus de tecnologies requereix d’un alt grau de reestructuració

        Aquesta va ser l’aposta d’empreses com Uber i Lyft, que amb un sistema de coordinació entre conductors i clients basat en IA van multiplicar la quantitat de xòfers fins als 3,5 milions als EUA. Però, per aconseguir-ho van haver d’adoptar tota una sèrie mesures en matèries de ciberseguretat, localització, tracking…; un canvi de sistema integral. El que punctualitza Agrawal és que la integració d’aquest tipus de tecnologies requereix d’un alt grau de reestructuració en les dinàmiques de producció i treball de les empreses abans que de veritat es puguen començar a notar els beneficis.

        Així i tot, malgrat l’elevat esforç estructural que suposa la integració de les tecnologies basades en IA a l’activitat empresarial, la gran notorietat adquirida per aquestes ferramentes als darrers mesos ha cridat l’atenció d’algunes de les grans corporacions tecnològiques, que troben una bona oportunitat per aprofitar la tendència. Actualment ja hi podem trobar un clima competitiu en les ferramentes generatives d’imatges basades en IA, en el qual podem trobar eines desenvolupades com Dall·E 2, Midjourney o Stable Diffusion entre moltes altres.

        Google ha obert les portes a un escenari on les majors empreses tecnològiques poden competir fins acabar concentrant l’oferta d’aquest tipus de solucions informàtiques

        Bard és la ferramenta anunciada per Google per generar text mitjançant IA i competir amb ChatGPT

        L’oferta simultània en aquest tipus de solucions informàtiques es pot veure incrementada al futur més proper amb l’entrada de les GAFAM: les majors corporacions tecnològiques. És el cas de Google, que ja ha anunciat la seua pròpia eina generativa de text mitjançant IA, Bard (desenvolupada per la seua filial britànica Deepmind), per fer front a ChatGPT d’OpenAI, suportat financerament per Microsoft. Aquest anunci obri la porta a un escenari en el qual les empreses de major grandària del sector tecnològic competisquen per oferir serveis d’IA a les persones usuàries fins acabar concentrant l’oferta d’aquest tipus de solucions informàtiques.

        Per altra banda, aquestes eines subjectes a la concentració empresarial necessiten quantitats massives de dades (inputs) amb les quals poder efectuar l’aprenentatge i l’anàlisi que les permet operar. Per això, reprodueixen els mateixos reptes que ja s’han vist en els processos de recol·lecció de big data. Un d’aquests és la difuminació de les fronteres entre la vida privada i la pública, ja que en la majoria de casos no és possible obtindre un consentiment conscient i informat. A més, els conjunts de dades utilitzats per alimentar les Intel·ligències Artificials perillen veure’s influïts per biaixos de diversos tipus, com per exemple, el de gènere i el racial; que poden fer que el procés de presa de decisions dels sistemes basats en IA reproduisca aquests mateixos prejuís. Per a mitigar aquesta possible conseqüència, serà necessari primer assegurar una representació equitativa en les mostres de dades. A més, des del punt de vista de les desigualtats, l’accés a aquestes ferramentes, tot i que pot democratitzar fins a cert punt la generació de contingut, inevitablement es vorà afectat per l’escletxa digital en les seues dimensions econòmica, geogràfica i demogràfica.

        La Intel·ligència Artificial és incapaç de distingir la realitat de la ficció

        A més, les solucions de generació d’imatges i text mitjançant IA també s’enfronten a un repte pel que fa a la desinformació. En cas de ferramentes de text com ChatGPT s’ha observat que la Intel·ligència és incapaç de distingir dades reals de la ficció. Mentrestant, pel que fa a les eines de generació d’imatges una de les principals amenaces és la seua utilització per a la suplantació d’identitat; tot i que ja s’han pres mesures al respecte des de les pròpies empreses creadores. Per exemple, en el cas de Dall·E 2, els prompts no accepten noms de persones reals.

        Conforme indiquen els membres del grup de recerca Ètica Pràctica i Democràcia (Departament de Filosofia i Sociologia) Elsa González Esteban i Patrici Calvo Cabezas al seu article Ethically governing artificial intelligence in the field of scientific research and innovation, han hagut intents de regulació per fer front els possibles reptes que planteja el desenvolupament de les ferramentes basades en IA. Aquest tipus d’iniciatives, però, s’han trobat amb certes limitacions. És el cas del Parlament Europeu, que a 2017 i 2021 ha presentat marcs legislatius, malgrat que el ràpid desenvolupament d’aquestes eines i la restricció geogràfica a l’àmbit europeu d’aquestes propostes legislatives limiten la seua capacitat d’actuació.

        L’espai privat, al mateix temps, també ofereix casos de propostes d’autoregulació, amb companyies privades que han definit els seus propis codis ètics, conductuals i de bones pràctiques. Així i tot, aquests plantejaments són qüestionats per la seua motivació estratègica: “evadir la regulació estatal que puga limitar o previndre els grans beneficis de la seua aplicació pràctica”, argumenten González i Calvo.

        Per què és tan difícil legislar sobre IA?

        Així i tot, dins del marc europeu s’ha treballat per establir un marc ètic en el govern dels recursos d’IA, com és el cas del projecte d’investigació SIENNA, completat en 2021. Aquesta iniciativa pretén desenvolupar una sèrie de guies per a comités ètics i codis de conducta, no tant en la utilització, sinó en el propi procés de desenvolupament de diferents tecnologies, entre elles les Intel·ligències Artificials. El projecte proposa guiar els processos d’innovació al camp de l’IA a partir de 6 principis: “autonomia humana; privadesa i governança de dades; transparència; equitat; benestar individual, social i mediambiental; i accountability i supervisió.”

        D’aquesta manera, per complementar les propostes regulatòries plantejades a nivell governamental, González i Calvo defenen al seu article l’aplicació de l’ETHNA System, tant a les organitzacions investigadores (universitats, parcs tecnològics, centres d’innovació o d’investigació aplicada) com a les que financen recerques. Segons els membres del grup Ètica Pràctica i Democràcia, una entitat interessada en desenvolupar ferramentes IA hauria d’aplicar el sistema si pretén realitzar una pràctica investigativa “socialment desitjable i èticament acceptable”. Especialment, amb la intenció de poder integrar els seus públics d’interés mitjançant una major participació i poder fer front els reptes actuals de la investigació: “integració, perspectiva de gènere, compromís amb el públic i l’accés lliure”.

        United Unknown

        CAP 2: IA en les redaccions. Qui ha escrit aquest reportatge?

        Carlos Cuesta-Martínez i Vladyslav Hostyuk

        15 de juny 2023

        Periodisme i Comunicació Política

        El 4 d’abril en les portades del periòdic de tirada nacional El Mundo va aparèixer, per primera vegada en el periodisme espanyol, una imatge creada per una Intel·ligència Artificial. Es tractava d’un muntatge en el qual apareixien junts l’exvicepresident Pablo Iglesias i la ministra de Treball Yolanda Díaz, dues figures que, actualment, seria complicat veure en una mateixa foto. La peça a la qual pertany aquesta imatge és un reportatge sobre United Unknown, un col·lectiu que aprofita les ferramentes generatives basades en IA per crear sàtira política.

        Més enllà d’aquesta portada feta per sorprendre, l’aplicació de ferramentes d’IA al món del periodisme, però, no es tracta d’un cas aïllat i novedós. És el cas del periodisme hi-tech, terme encunyat per l’investigador Ramón Salaverría al 2015, el qual aprofita els darrers avançaments tecnològics (com drons, realitat virtual o les eines que ens ocupen en aquest cas) per produir el seu contingut. Més específicament, respecte a la pràctica professional basada en aprofitar la Intel·ligència Artificial, podem trobar el cas del periodisme automatitzat (“automated journalism”, com el defineix originalment Andreas Graefe) que incorpora l’ús d’algoritmes per generar notícies sense necessitat de comptar amb intervenció humana.

        El 76,2% de mitjans admeten ja utilitzar l’IA a les seues redaccions

        Imatge creada per IA publicada en El Mundo. Autors: United Unknown

        Dins d’aquesta tendència, són prous les ferramentes que han acabat intervenint en moltes de les tasques presents en la producció d’informació. Els principals usos, entre altres, són la selecció de fonts i temes, la personalització de continguts i la seua distribució. És a dir, l’IA influeix en l’anàlisi de la realitat social per extraure temes rellevants per produir continguts, així com les fonts que s’utlilitzaran per produir-los, selecciona les persones a les que hi arribaran i per quins canals els rebran; una integració vertical a diversos nivells. Això ha portat organismes com el Consell de la Informació de Catalunya a sondejar la presència d’aquests recursos en les redaccions i han conclòs que el 76,2% dels mitjans enquestats admeten utilitzar-les ja. De la mateixa manera, l’Institut Reuters afirma que vora el 80% de directius d’empreses de comunicació veuen l’IA com un implement clau en l’automatització de la producció de continguts i la personalització d’aquests.

        La introducció de ferramentes basades en IA a l’àmbit periodístic ha beneficiat considerablement algunes de les seus modalitats, com són el periodisme de dades i el de verificació, que han trobat en la gestió automatitzada de dades massives una bona oportunitat per produir les seues publicacions. El periodisme esportiu, específicament, va ser un dels pioners en incorporar les possibilitats del periodisme automatitzat (al 2016 The Washington Post ja va emprar un bot per narrar els Jocs Olímpics de Río de Janeiro), malgrat que altres tipologies també hagen trobat en l’automatització una oportunitat per facilitar la producció d’informació. És el cas del seguiment electoral en l’àmbit hiperlocal realitzat per RTVE i Narrativa al 2021 amb la intenció de cobrir els resultats en territoris de l’Espanya buidada.

        Tot i aquesta presència de les ferramentes basades en IA, la seua implementació comporta una sèrie de riscos o reptes que, per ara, les redaccions no han abordat. Per una banda tenim tota una sèrie de qüestions que afecten a la professió. A banda de les més òbvies –la reducció de les tasques humanes–, trobem una creixent necessitat d’una formació per utilitzar aquestes ferramentes que permeta evitar el potencial dels algoritmes per a generar biaixos. Una formació que inevitablement portarà a un major grau d’especialització en la professió. Per altra banda trobem els riscos que afecten a la qualitat de la informació, com ara el potencial d’aquestes Intel·ligències per generar i reproduir desinformació, o qüestions relatives a l’atribució de responsabilitats sobre el contingut on l’IA s’utilitza parcialment o el produeix de forma automàtica; aspectes que afecten a la credibilitat de la informació. Finalment, trobem també reptes que concerneixen als consumidors dels mitjans de comunicació. Entre ells, la gestió de la privacitat i la protecció de dades o la transparència dels mitjans que incorporen Intel·ligències Artificials.

        Reptes de la transparència de l’IA: diferenciar continguts automatitzats i indicar-ho als lectors

        Tenint en compte els riscos i reptes que planteja l’aplicació de l’IA en la producció d’informació, cobra major urgència la necessitat d’emprar aquestes ferramentes èticament. Els membres del grup de recerca Periodisme, Comunicació i Poder (Departament de Ciències de la Comunicació) Rosana Sanahuja Sanahuja i Pablo López Rabadán defenen la transparència com un dels “aspectes clau per avançar en un ús responsable de l’IA per part dels mitjans” al seu article Ética y uso periodístico de la inteligencia artificial. Los medios públicos y las plataformas de verificación como precursores de la rendición de cuentas en España. D’aquesta manera, diferenciar el contingut informatiu elaborat de manera automatitzada d’aquell que no l’haja incorporat al seu procés d’elaboració o indicar als lectors com són aprofitades les ferramentes basades en IA esdevenen comportaments claus en la rendició de comptes dels mitjans de comunicació.

        Pel que fa a nosaltres, com a consumidors d’informació, és evident que resulta necessària una nova dimensió d’educació mediàtica. Aquesta ha d’ajudar a reconèixer la impremta d’aquestes ferramentes en els productes periodístics que consumim perquè no esdevinguen una eina de manipulació al futur més proper.

        Boris Eldagsen

        CAP 3: Art generat amb IA. D’on ha eixit este quadre?

        Carlos Cuesta-Martínez i Vladyslav Hostyuk

        15 de juny 2023

        Estètica i Teoria de les Arts

        La fira de l’estat de Colorado cada any celebra un concurs d’art en diverses disciplines. Un de tants certàmens artístics realitzats a nivell global que amb la seua 150na edició va generar una de les majors controvèrsies del sector artístic i tecnològic a l’any passat quan Théâtre d’Opéra Spatial va ser nombrada guanyadora en la categoria d’art i fotografia digital. L’obra, a càrrec de Jason M. Allen, havia sigut creada per la ferramenta de generació d’imatges mitjançant Intel·ligència Artifical Midjourney i la seua qualitat havia sigut millorada amb Gigapixel IA, altra eina.

        D’aquesta manera, Théâtre d’Opéra Spatial esdevenia al passat setembre de 2022 una de les primeres obres generades per IA en guanyar una competició artística oficial. Front les crítiques sobre la falta d’autenticitat de la imatge o les acusacions de victòria fraudulenta, Allen va defendre la seua creació argumentant que no havia trencat les regles del certamen i es va reivindicar com el vertader creador de la peça, recolzat per les ferramentes emprades. Però, realment se’l pot considerar l’autor d’una obra artística?

        Mai fins ara una ment (artificial) havia pogut recombinar tantes imatges en una creació nova i, paradoxalment, totalment diferent

        Théâtre d’Opéra Spatial de Jason M. Allen, premiada al certamen artístic de la Colorado State Fair

        Successos com aquest, inevitablement, plantegen diverses preguntes, la més acusada d’elles sobre l’autoria. Fins a quin punt podem anomenar autora a una persona que genera una imatge per IA? Bé és cert que ella escriu la premissa o prompt a partir de la qual es compon la imatge, però aquesta realment és fruit dels milers de referències amb les quals s’ha alimentat el motor. Malgrat que tota la creació artística agafa referències i inspiració de diferents llocs –només cal veure Las meninas de Velázquez i la versió que en va fer Picasso segles després–, fins ara no ens havíem enfrontat mai a que una ment (artificial) poguera recombinar tantes imatges en una creació nova i, paradoxalment, totalment diferent.

        Tan sols unes setmanes després de la polèmica amb Allen, el MoMA de Nova York va estrenar Unsupervised, de Rafik Anadol, una instal·lació que utilitzava un motor d’Intel·ligència Artificial per combinar totes les obres del museu amb factors com la temperatura de les sales, la llum que entra dins de l’edifici o, fins i tot, la calor que desprenen els visitants per formar una imatge que canvia permanentment. Aquesta obra, més col·lectiva impossible, és una de les primeres incursions dels museus en aquest territori.

        Rafik Anadol i la seua obra Unsupervised al MoMA.

        Amb aquest tipus de creacions, la situació es torna més complicada encara si hi afegim la dimensió de la propietat intel·lectual. Quasi la totalitat de serveis de generació d’imatges amb IA es financen amb subscripcions, de manera que a no ser que la usuària pague, totes les creacions pertanyen a l’empresa que ha desenvolupat el motor. Si a això li sumem que, per ara, els intents de legislar al respecte han sigut insuficients, veurem que la qüestió de l’autoria dista de ser resposta.

        Tot i això, podem concebre l’IA com una de tantes ferramentes que en el seu moment van suposar una revolució en com veiem i entenem les imatges. Només cal veure com la fotografia ha acabat influint en la pintura, amb estils abstractes o, pel contrari, hiperrealistes. Com defineix Juncal Caballero Guiral, membre del grup de recerca Investigació en Estudis Feministes i de Gènere (Departament d’Història, Geografia i Art), potser, la vertadera autoria resideix en quanta creativitat apliquem a l’ús d’aquests motors. Sobretot, tenint en compte que molts encara generen imatges molt homogènies i amb característiques que de seguida permeten reconèixer quina aplicació les ha fet.

        Com conviurem amb les imatges generades mitjançant IA?

        Si les imatges generades mitjançant Intel·ligència Artificial comencen a formar part del nostre ecosistema visual i mediàtic, com conviurem amb aquest nou escenari? Per una banda, es planteja la qüestió de la capacitat de discernir aquelles creacions artificials de les que no ho són. Les ferramentes generatives encara no són capaces d’oferir resultats plenament realistes, però la seua capacitat de millora augmenta frenèticament, exigint que la nostra cultura visual evolucione paral·lelament per poder identificar les manipulacions en un proper futur. Recentment hem trobat casos on s’han viralitzat algunes “fotografies” generades per aplicacions com Midjourney, com és el cas del papa Francisco vestit amb un abric de Balenciaga o l’expresident dels EUA Donald Trump sent detingut. Aquesta darrera, publicada quan es va anunciar la seua imputació, va aplegar a ser compartida entre els usuaris, convertint-se en una fake new.

        Per altra banda, l’accés a aquestes ferramentes generatives no està garantida a totes les usuàries. L’escletxa digital prèvia (la incapacitat d’adquisició de dispositius o el pagament de subscripcions a les aplicacions) impedirà la democratització de l’art que moltes vegades prometen els seus desenvolupadors. Tot i això, encara queda una frontera que l’art creat amb IA difícilment creuarà: les emocions.

        CAP 4: Educar en competències d’IA. Ho reescrivim amb ChatGPT?

        Carlos Cuesta-Martínez i Vladyslav Hostyuk

        15 de juny 2023

        Didàctica i Organització Escolar

        En menys d’un any des de la seua eixida al mercat, les primeres ferramentes que permeten emprar Intel·ligències Artificials a nivell d’usuari ja formen part dels requisits que moltes empreses demanen en les ofertes de treball. És a dir, aquestes eines s’han convertit en una realitat professional i en un asset a tenir en compte en el món laboral. Això implica, doncs, que serà imprescindible que acabem implementant la competència en IA en les etapes d’educació bàsica i superior.

        “La Intel·ligència Artificial forma part de la realitat quotidiana de tothom ara mateix, per tant, tot allò present a la quotidianitat ha de formar part de l’educació”, assegura Anna Sánchez Caballé, membre del Grup d’Ensenyament, Aprenentatge i Tecnologia (Departament de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura). La incorporació de les ferramentes automatitzades de contingut a l’ensenyança requereix, inherentment, d’un personal docent que acompanye l’alumnat durant tot el procés d’aprenentatge d’aquestes ferramentes. Aquesta necessitat es torna més acuciant si es té en compte, com s’ha esmentat en anteriors capítols d’aquest monogràfic, la capacitat arbitrària de l’IA de reproduir biaixos racials, ètnics o de gènere.

        “No aprenem a llegir i escriure de hui per a demà, doncs el mateix ocorre amb l’IA i hem de treballar gradualment”

        L’IA, com element que forma part de la realitat quotidiana, ha de ser treballada a l’educació.

        Aleshores, si tenim en compte aquestes circumstàncies –i, a més, que la majoria de ferramentes demanen ser major d’edat per ser utilitzades–, pot parèixer que el moment òptim per implementar l’IA és l’educació superior, en la formació professional i les universitats. La realitat, però, ens mostra que els alumnes de secundària ja empren aquests recursos. Aleshores, s’hauria de començar a formar en etapes tan primerenques com l’últim cicle de primària, al mateix temps que s’adapta el temari perquè l’IA esdevinga un assistent i no un recurs per al frau. Ja en les universitats o els cicles formatius, aquesta competència s’adaptaria a les necessitats professionals futures. Per a Anna Sánchez és imprescindible que el programa educatiu acompanye a l’alumnat en un procés d’aprenentatge continu: “No aprenem a llegir i escriure de hui per a demà, doncs el mateix ocorre amb l’IA i hem de treballar gradualment”

        Per a plantejar aquest tipus de formació també es imprescindible seguir desenvolupant la competència digital docent: el conjunt d’habilitats, coneixements i actituds que han de tindre les persones educadores respecte a les ferramentes digitals. És a dir, aconseguir un professorat capaç de formar en matèria d’utilització d’eines basades en IA, sumat a altres competències com creació de contingut o comunicació online síncrona i asíncrona. S’han realitzat ja molts esforços per expandir la competència digital docent i un exemple és el Projecte ProDigital, coordinat a l’UJI, per promoure la formació en competència digital de l’alumnat i les docents universitàries.

        Per a Sánchez, el focus d’utilització d’aquestes Intel·ligències en el procés educatiu hauria d’estar en l’elaboració de productes –en el cas de l’educació superior– o treballs de classe –en cas d’etapes anteriors–. El més convenient seria que aquestes tasques implicaren un ús reflexiu sobre les ferramentes d’IA, més enllà de la mera generació de continguts entregables.

        “No hi ha prou amb ensenyar amb IA tècnicament; com a ciutadans hem de ser crítics”

        Al remat, l’auge de les ferramentes d’IA, especialment aquelles basades en la generació de contingut, proporciona moltes oportunitats a la docència: tant per agilitzar la tasca de les pròpies persones educadores com per adaptar l’ensenyament de les noves eines a tots els nivells de l’educació. La qüestió romandrà, però, en l’aprenentatge d’un ús ètic de les aplicacions més enllà de l’ús merament tècnic per evitar reproduir els biaixos propis de la nostra societat actual. És a dir, ser crítics amb la tecnologia.

        Crèdits

        Realització: Javi Marín
        Disseny: María Martín

        Agraïments

        Prof. Patrici Calvo Cabezas
        Profa. Elsa González Esteban
        Prof. Pablo López Rabadán
        Profa. Rosana Sanahuja Sanahuja
        Profa. Juncal Caballero Guiral
        Profa. Anna Sánchez Caballé
        Labcom UJI

        Grups d’investigació

        Ètica Pràctica i Democràcia
        Periodisme, Comunicació i Poder
        Investigació en Estudis Feministes i de Gènere
        Grup d’Ensenyament, Aprenentatge i Tecnologia

        Cerrar Mapa