Magazine de la FCHS de la Universitat Jaume I en el qual tenen cabuda tant les inquietuds de l’alumnat com la recerca del personal docent i investigador de la Facultat
Zomeño
CAP 1: Subordinació i desequilibri territorial. Quines distincions hi ha entre l'espai rural i l’urbà?
Carlos Cuesta i Martínez
10 de maig 2024
Entre tots els debats socials que es poden trobar a l’agenda política i mediàtica, el de la ruralitat és un dels quals ha gaudit d’una major popularitat als darrers anys. Prova d’aquest auge serien, en l’àmbit polític, la creació de partits i plataformes com Teruel Existe (amb representació al Congrés dels Diputats a la darrera legislatura) o España Vaciada (fundat a la segona meitat del 2021). En canvi, malgrat el recorregut previ sobre aquest debat a l’àmbit acadèmic, s’estableix la publicació de l’assaig La España vacía de Sergio del Molino com a punt d’entrada a l’agenda política.
Des de la major cobertura política i mediàtica de la problemàtica realitzada als darrers anys s’ha tractat d’identificar les arrels del problema així com les seues possibles solucions, però quin podria ser el seu origen? La primera davallada demogràfica la podríem ubicar a les dècades dels seixanta i setanta, quan la industrialització a les ciutats va provocar un buidament dels espais rurals. Aquest èxode pren una dinàmica distinta les darreres dècades, marcades per la fugida de gent jove, sobretot dones.
Els fluxos demogràfics de la segona meitat del segle XX han coincidit amb l’absència de polítiques públiques d’igualtat amb l’arribada de la democràcia, provocant el desequilibri territorial de l’actualitat. Per aquesta raó, la situació actual es pot concebre com un escenari derivat de qüestions polítiques i no de fenòmens naturals, de manera que atribuir l’arrel del problema al “despoblament” no hi fa justícia als vertaders agreujants de la qüestió.
El desequilibri territorial de l’actualitat afecta les persones habitants dels espais rurals en diversos àmbits, provocant que no gaudisquen d’una situació equiparable a la de la ciutadania resident a les urbs. A l’article Distinció urbana i ruralitat. Normativa i discriminació de la societat rural, els membres del grup de recerca DESiRES – Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències (Departament de Filosofia i Sociologia) Xavier Ginés Sánchez i Vicent Querol Vicente identifiquen com la ruralitat és distingida i discriminada de la urbanitat en cinc escenaris diferents.
“L’espai rural està subordinat a la ciutat i els seus habitants en pateixen les conseqüències”
La primera distinció que identifiquen els investigadors és causada per subordinació. Els espais rurals es conceben, en l’actualitat, com territoris subordinats als espais urbans. El nombre més reduït de població o la concepció general de les persones que habiten l’àmbit rural com més “rudes” i menys sensibles als impactes perjudicials ha provocat que, en el passat, es decidira ubicar fora de les ciutats aquelles activitats considerades perilloses, molestes o contaminants. Un exemple seria la implantació d’abocadors o incineradores de residus sòlids urbans (RSU) en espais rurals allunyats de grans nuclis de població que, malgrat l’escassa densitat de població, afecten la vida de les persones ubicades a prop seu.
Font: INE i Conselleria de Sanitat
El factor distància seria el segon tret diferencial identificat per Ginés i Querol al seu article. Com és sabut, l’objectiu de l’estat de benestar hauria de ser cobrir les necessitats de la ciutadania. En canvi, aquest principi es compleix actualment de manera discriminatòria per a les persones residents als espais rurals, donant lloc a la creació de ciutadanies de “primera” (urbanes i beneficiades plenament pels serveis públics) i de “segona” (rurals i discriminades o beneficiades solament en part). Aquesta discriminació resulta de l’establiment dels serveis públics segons l’índex de població; concentrant-los en els nuclis urbans més poblats com les capitals de província i allunyant-los de les localitats rurals, amb una població menor, prioritzant l’eficiència dels serveis per damunt del dret al seu accés.
D’aquesta manera, la distància (tant física com temporal) dificulta a les persones habitants dels espais rurals l’accés als recursos públics, però, també, als privats. Aquesta desigualtat provocada per accions polítiques s’agreuja quan es desenvolupen solucions que no són inclusives amb els ciutadans externs a les urbs. És el cas, per exemple, de la mesura correctora de reducció de preus o gratuïtat del transport públic que les administracions han implementat per fer front a la pujada de preus dels combustibles. Aquesta iniciativa, però, és concebuda sense tindre en compte la situació de les persones dels espais rurals, que estan mancades d’accés al transport públic i es veuen forçades a emprar el transport privat per poder desplaçar-se.
“Les conseqüències del discurs són la responsabilització de la mateixa ruralitat del seu fracàs i la recerca de solucions paternalistes que bandegen les actituds de reivindicació i d’exigència d’accés als drets”
En tercer lloc, els autors de l’UJI descriuen la distinció per ineficiència. Encara que bé gairebé totes les poblacions tenen problemes d’accés als recursos i els serveis públics, aquestes carències no són causades pel despoblament, sinó per constructes ideològics i polítics. Les conseqüències d’aquestes desigualtats provoquen la construcció d’un discurs que responsabilitza la ruralitat del seu propi fracàs i tracta de cercar solucions paternalistes. Per a Ginés i Querol, “la ruralitat del nostre territori no es caracteritza per la falta greu d’oportunitats laborals, sinó que el que es troba a faltar és qualitat i qualificació requerida”. Per tant, el desenvolupament en els espais rurals hauria de plantejar-se des d’una perspectiva inversa a la proposta urbana: entenent que és el desenvolupament el que genera ocupació, i no en sentit contrari.
La quarta distinció assenyalada pels membres del Departament de Filosofia i Sociologia té a veure amb la patrimonialització. L’imaginari dels espais rurals està construït i, en l’actualitat, fet a mida des de la perspectiva urbana. Açò provoca que es conceba la ruralitat mitjançant un ideari de passat construït, inventat i imposat i que entén amb paternalisme a les persones habitants dels pobles com tosques o culturalment endarrerides. Més enllà dels prejudicis, una nova ruralitat dinàmica està present a les àrees rurals amb la joventut com a grup clau sobre el qual cal pivotar les sostenibilitats de futur.
Finalment, la investigació de Xavier Ginés Sánchez i Vicent Querol Vicente identifica una darrera distinció:: la causada per renaturalització. La desaparició progressiva de l’agricultura als espais rurals (a la qual sols es dedica el 10% de la seua població) ha provocat que ja no es complisquen al mateix nivell les funcions que complia aquesta activitat: la sobirania alimentària. Una menor activitat humana de les persones residents als espais rurals sobre el camp ha donat lloc a l’augment de boscos i de materials inflamables.
En canvi, a hores d’ara, la conservació del paisatge es construeix actualment des dels espais urbans a partir del discurs del neoliberalisme conservacionista (compartit per militants de tot l’arc ideològic), el qual defèn en massa ocasions, un ideari “conservacionista” de la natura que incapacita les persones habitants dels espais rurals per a participar en la gestió dels que històricament han sigut els seus territoris. Segons Ginés i Querol, “un paisatge que, cal subratllar, ha arribat fins als nostres dies gràcies als qui han continuat vivint en els espais rurals”.
“Cal orientar el sentit de les mesures correctores cap als orígens dels problemes i no sols davant de les conseqüències com si es tractara d’un foc”
En resum, es pot comprovar com els espais rurals pateixen una discriminació molt clara respecte als espais urbans en diversos àmbits, generant una problemàtica de desequilibri territorial causada per raons polítiques i no d’origen natural. Les solucions plantejades per resoldre la qüestió provenen dels espais urbans i es caracteritzen per una marcada perspectiva urbana, que tracta d’imposar tot un seguit de mesures paternalistes que no es corresponen amb la realitat històrica pròpia d’aquests territoris (com és el cas de la gestió de la natura i el paisatge).
Per a Ginés i Querol, acabar amb les distincions que pateixen els espais rurals implica actuar sobre l’origen de la problemàtica i no sobre les seues conseqüències: “El tractament diferenciat de la normativa per a entorns urbans i rurals per a acabar amb la desigualtat que hi ha actualment és el camí invers al que s’ha descrit anteriorment com a construcció social de la realitat”. “En aquest cas, estaríem davant d’una destrucció normativa de la desigualtat social que ja es fa servir, per exemple, en el cas de les mesures de discriminació positiva per a aconseguir l’equitat de les minories ètniques o per a les dones”, afigen.
A l’UJI, es poden trobar iniciatives per abordar la problemàtica, com l’Aula de Nova Ruralitat, la Càtedra de Bretxa Digital i Territori, la participació al Fòrum de Nova Ruralitat o el desenvolupament de projectes de recerca.
Conclusions en 1 minut
CAP 2: Metodologies participatives i vinculació amb el territori. Com és la docència a una escola rural?
Carlos Cuesta i Martínez
10 de maig 2024
El desequilibri territorial que pateixen els espais rurals provoca que, a diferència de la població resident als espais urbans, la ciutadania dels pobles no tinga la mateixa capacitat d’accés als serveis gratuïts, com el transport públic o la sanitat, que la població resident als espais urbans. De tots els serveis oferits per l’estat, però, hi ha un que, per la seua idiosincràsia, presenta una sèrie de característiques molt específiques a l’espai rural: l’educació.
Aquest curs, a la Comunitat Valenciana, es poden trobar un total de quaranta-sis CRA (Col·legis Rurals Agrupats): catorze a Castelló, vint-i-quatre a València i huit a Alacant. Si bé seria temptador a l’hora d’abordar aquest fenomen, s’ha d’evitar l’errada de parlar de “l’escola rural” com una etiqueta unificadora i homogènia: cada col·legi situat en un entorn rural compta amb una sèrie de condicionants diferents (l’organització del centre, estabilitat i coordinació de l’equip docent, entorn sociodemogràfic, etc.), donant lloc a una realitat que destaca per la seua heterogeneïtat. Per tant, quan parlem d’escola rural cal focalitzar en la seua realitat i el seu context immediat. Aquest fet ens porta al concepte d’escola inclosa en el territori o escola vinculada al seu territori.
Amb tot, es possible identificar atributs específics de les escoles rurals que les distingeixen dels centres educatius urbans. A l’article Aproximació a l’escolaritat inclusiva en els territoris rurals: estudi pilot sobre la veu dels docents, la investigadorea Aida Sanahuja Ribés (del grup de recerca MEICRI – Millora Educativa i Ciutadania Crítica, Departament de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura) i Víctor Jaime Selusi Franch (estudiant de la Universitat per a Majors de l’UJI) n’identifiquen uns quants. Un d’aquests atributs seria el de les ràtios reuïdes, considerablement inferios a les de les urbs. Aquesta ràtio, però, s’ha d’interpretar positivament, ja que un alumnat menor permet un ensenyament més personalitzat.
El reduït nombre d’alumnes i el fet que les aules rurals solen acollir estudiants de diferents cursos origina les anomenades aules multigrau, en les quals conviuen estudiants de diferents cursos en un mateix espai educatiu. Diversos estudis, en la majoria de casos, mostren que el rendiment acadèmic de l’alumnat a l’escola rural és superior al dels centres urbans. Aquesta dada s’explica pel conegut com “aprenentatge contagiat”, segons el qual, quan s’imparteix la matèria de cursos anteriors, aquesta funciona com a una mena de repàs per als més grans mentre que, quan es treballa el contingut de cursos posteriors, aquest serveix com a avançament i preparació per als més menuts.
Així doncs, les escoles rurals són considerades institucions educatives de gran valor pedagògic. Per tant, podem dir que els contextos educatius situats en entorns rurals afavoreixen, en general, una educació de qualitat, la qual cosa ajuda a assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030. Molt especialment, una escola rural de qualitat contribueix a fer realitat a l’objectiu número 4 que consisteix a “Garantir una educació inclusiva i equitativa de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge permanent per a totes les persones”.
“L’escola rural permet una educació més lenta, més propera i humana, que facilita l’educació en aquest àmbit, estableix un clima adequat i és més fàcil la cohesió grupal”
Un altre tret diferencial dels CRA és la seua divisió en aularis situats a poblacions diferents amb itinerància del professorat especialista. Aquesta qüestió pot afectar negativament els centres en l’àmbit organitzatiu (associacions de famílies, etc.) o en la necessitat de teixir un sentiment de pertinença a la comunitat educativa.
Tanmateix, probablement la principal diferència amb l’escola urbana resulte de la vinculació i implicació de les famílies i el lligam amb el territori. El medi natural ofereix moltes oportunitats d’aprenentatge que poden ser aprofitades en l’educació mitjançant dinàmiques participatives. D’aquesta manera, el paper de l’escola rural radica en potenciar formes de vida sostenibles i en valorar més l’entorn en què viu el seu alumnat. Per això, més enllà del currículum, s’educa en valors com la protecció del medi ambient o la construcció d’identitats arrelades al territori.
Les escoles rurals, a més, compleixen funcions més enllà de la docència. Per una banda, ajuden a reduir la tendència del despoblament, esdevenint una entitat necessària per al manteniment dels pobles, malgrat que són insuficients per fixar la demografia d’un territori. De fet, els col·legis situats als espais rurals són uns dels agents locals més importants per a la comunitat. Per aquesta raó, la vinculació i efectivitat d’un projecte educatiu en un context rural necessita el suport d’altres institucions com són els ajuntaments, les agrupacions de veïns, les associacions locals, etc. A més a més, el desenvolupament tecnològic que s’ha experimentat en les darreres dècades, també ha estat un element altament positiu no solament per a les escoles rurals, sinó per als contextos rurals en general.
Les pràctiques externes dels Graus en Mestre o Mestra d’Educació Infantil i Primària a la Universitat Jaume I (Pràcticum I, II i III) es caracteritzen per seguir un model que s’anomena pràcticum en alternança o pràcticum dual. Gràcies a aquest model, tot l’alumnat del segon curs ha de realitzar les seues pràctiques a una escola rural. Aquesta primera estada en pràctiques a escoles rurals, complementada pels Pràcticums II i III a centres educatius d’altres tipologies (alta diversitat, ordinaris), permet a les i als mestres en formació de l’UJI experimentar de primera mà el fet de ser docent a una escola rural amb tots els reptes i satisfaccions que això comporta.
Álvaro Mas
CAP 3: Del cinema mut a coronar la Berlinale. Com ha evolucionat el cinema rural en les pel·lícules espanyoles?
Carlos Cuesta i Martínez
10 de maig 2024
La problemàtica de la ruralitat va entrar en l’agenda política i mediàtica arran de la publicació de l’assaig La España vacía, de Sergio del Molino. Des d’eixe moment, la major cobertura mediàtica hauria permès que la situació dels espais rurals es convertisca en un dels debats socials i polítics més vigents a l’actualitat. Segons l’investigador Pablo Ferrando García, membre del grup ITACA – Investigació en Tecnologies Aplicades a la Comunicació Audiovisual (Departament de Ciències de la Comunicació), “hi ha hagut una ramificació incentivada per múltiples continguts periodístics tant en ràdio com televisió i, fins i tot, en premsa”. “Els mitjans de comunicació estan girant la mirada al món rural, i ho podem veure diàriament”, afig.
Tanmateix, el mediàtic no és l’únic àmbit que s’ha fet ressò de la desigualtat entre els espais urbans i rurals: també és el cas de les indústries culturals. Entre les produccions literàries contemporànies, es poden trobar títols com Los asquerosos de Santiago Lorenzo (2018), Un amor de Sara Mesa (2020) o Pequeñas mujeres rojas de Marta Sanz (2020). Són obres que novelitzen el conflicte de la ruralitat i que, segons Ferrando, “al·ludeixen a un passat històric recent en el qual es té una espècie de forclusió, si parlem en termes psicoanalítics”.
No obstant això, si hi ha una indústria cultural amb produccions que han apostat per abordar la qüestió, eixa és la del cinema. Alguns dels llançaments més recents del cinema espanyol han aprofitat la seua plataforma per a oferir una cobertura artística de la qüestió i ubicar els seus personatges en espais rurals allunyats de les grans urbs. Possiblement, els casos més destacats pel seu reconeixement són els d’Alcarràs de Carla Simón (premiada amb l’Os d’Or de la Berlinale 2022) i As bestas de Rodrigo Sorogoyen (guardonada amb el Goya a millor pel·lícula 2023), encara que a la llista han de sumar-se títols com O que arde (Oliver Laxe, 2019), Destello bravío (Ainhoa Rodríguez, 2021) o Suro (Mikel Gurrea, 2022), entre molts altres. També a la província de Castelló s’han realitzat rodatges en poblacions rurals per als films El Olivo de Icíar Bollaín (gravat a Sant Mateu) o La innocència de Lucía Alemany (rodat a Traiguera).
“No és un fenomen aïllat. El cinema espanyol té una gran tradició amb l’univers de la ruralitat. Podríem dir que es considera un gènere específic del nostre cinema”
Una reconciliació amb el nostre cinema
La tendència d’ubicar les pel·lícules en espais narratius rurals podria semblar un cas aïllat, però, segons Pablo Ferrando, aquesta es pot arribar a considerar un gènere específic del nostre cinema, trobant els primers exemples fins i tot en l’època muda: “el cinema espanyol té una llarga tradició amb l’univers rural”. Les primeres pel·lícules d’aquest gènere estaven fortament influenciades pel teatre rural (amb un important desenvolupament d’aquestes línies temàtiques des de mitjans del segle XIX fins a la meitat del segle XX), per la qual cosa no ha d’estranyar que moltes siguen adaptacions cinematogràfiques de textos teatrals. És el cas de l’obra de teatre La dolores de José Feliú i Codina, adaptada al cinema per Enrique Jiménez (1908), Maximiliano Thous (1923) i Florián Rey (1939); de Naturaleza baturra de Joaquín Dicenta, adaptada juntament amb Juan Vila (1925) i per Florián Rey (1935) i Juan de Orduña (1965); i de La malquerida de Jacinto Benavente, amb versions cinematogràfiques a càrrec de Ricardo Baños (1914) i José López Rubio (1940).
Des dels primers exemples als inicis del segle XX, el cinema rural ha anat transformant-se com a gènere: no només les seues línies temàtiques, sinó també els subgèneres dels quals s’ha nodrit, com el folklore (Lejos de los árboles, Jacinto Esteva, 1972), el melodrama (Calle Mayor, Juan Antonio Bardem, 1956), el western (Intemperie, de Benito Zambrano, 2019), el drama provincià (La voz del sol, de Carol Polakoff, 2023) o el cinema bèl·lic ambientat en la Guerra Civil (Tratamos demasiado bien a las mujeres, de Clara Bilbao, 2024). Amb tot, durant la seua evolució, el cinema rural sempre ha mantingut un element comú: la construcció de la realitat segons una mirada urbana que imposa un discurs marcadament conservador sobre el restabliment de l’ordre.
“Les produccions cinematogràfiques espanyoles s’han definit com un espill invers a tot el que correspon a la urbanitat. O, dit d’altra manera, el cinema rural espanyol s’ha desenvolupat i ha adoptat una mirada des de la ciutat”
En paraules de Ferrando, el cinema actua com un espill de la pròpia realitat, projectant les necessitats, preocupacions i valors culturals de cada moment històric. En conseqüència, els espais rurals al cinema espanyol esdevenen metàfores de la identitat cultural, social i política de la seua contemporaneïtat. “Qualsevol discurs, fins i tot de l’audiovisual, planteja una orientació ideològica. Cap pel·lícula és innòcua”, assegura l’investigador. Per al membre del grup de recerca ITACA, el substrat ideològic del cinema rural s’ha articulat tradicionalment sobre dos elements.
El primer d’ells seria una projecció en forma de contracamp de l’urbà, de la ciutat: “les produccions cinematogràfiques espanyoles s’han definit com un espill invertit a tot el que correspon al món urbà. O, dit d’una altra manera, el cinema rural espanyol s’ha desenvolupat i ha adoptat una mirada des de la ciutat”, explica Ferrando. El segon concepte unificador seria la presència d’un rígid codi moral basat en costums inflexibles que desenvoluparia un tabú (normalment, de tipus sexual). La transgressió d’eixe tabú seria, en el cas del cinema rural, l’efecte detonador dels conflictes narratius. Segons l’investigador, “l’absència d’una mediació social, la ahistoricitat, l’estatisme social, la mirada a un futur, l’atavisme, l’immobilisme, el conservadorisme i l’aflorament d’una sèrie de pulsions primàries serien elements comuns del cinema espanyol en l’àmbit rural”.
Encara que el cinema rural siga un gènere amb una gran tradició al cinema espanyol, caldria preguntar-se per què ens trobem novament amb una eclosió d’aquest tipus de cinema? Per a Pablo Ferrando, les raons que expliquen aquesta tendència són diverses. Una d’elles tindria a veure amb les decisions preses des de les pròpies institucions culturals, tot i que el finançament públic que reben les pel·lícules actuals no seria suficient per comprendre el fenomen. En aquest sentit, Ferrando identifica especialment l’intent de girar la mirada a aquest gènere, “oblidat” durant les etapes més recents del cinema espanyol, com a representant més fidedigne de la identitat espanyola: “Hi ha una apel·lació a la mirada de l’específic espanyol, que és el cinema rural: l’univers rural que suposa una identitat envers la societat espanyola. Són projeccions que s’erigeixen com les bases d’un discurs que remet a l’essencialitat de la identitat social i cultural del nostre país”.
Conclusions en 1 minut
CAP 4: Notorietat i sentiment de pertinença. Com poden contribuir les marques territori a la dinamització dels espais rurals?
Carlos Cuesta i Martínez
10 de maig 2024
Les institucions i administracions públiques, conscients de la situació de desavantatge en la qual es troben els espais rurals, han desenvolupat accions que pretenen ajudar a l’activació d’aquests territoris. Una de les eines més comunes ha sigut la creació de “marques territori”, amb un variat nombre d’exemples en la pròpia província de Castelló, com serien Castelló Ruta de Sabor, Castelló Escenari Esportiu, Plana de l’Arc o diferents iniciatives esportives com Penyagolosa Trails.
La construcció de marques territorials i el seu impacte en la societat han sigut objecte d’estudi per als investigadors del Departament de Ciències de la Comunicació, com mostra “Marca, territorio y deporte en el horizonte 2030”: el número publicat al gener de la revista AdComunica, editada pel departament. Destaca especialment la investigació duta a terme pels membres del grup de recerca ENCOM – Engagement and Communication (Departament de Ciències de la Comunicació) Rocío Blay Arráez, Mayte Benlloch Osuna i Guillermo Sanahuja Peris, organitzadors en les dues edicions del Congrés Internacional Marca, Territori i Esport i autors de la comunicació “Castellón, Escenario Deportivo”, la apuesta por el deporte como generador de marca territorio.
Segons els investigadors de l’UJI, per a entendre el concepte “marca territori” en primer lloc caldria definir per separat els dos termes que formen el concepte global. D’una banda, “marca” faria referència a la funció d’identificació i vinculació amb uns determinats valors, mentre que “territori” es referiria no només a les limitacions físiques i geogràfiques, sinó també a les fronteres identitàries i ideològiques. Així, una comunitat amb uns interessos comuns generaria una marca territori vinculada als seus valors. Les marques territori podrien adoptar formes diferents: denominacions d’origen, teixits productius, clústers industrials, etc. Tanmateix, per a Blay el factor més important és “que la comunitat que es genere al voltant del concepte ‘marca territori’ estiga diferenciada i que els valors que estiga defensant siguen fàcilment identificables”.
Les marques territori naixen amb la pretensió de realçar algun element distintiu d’un espai. Això provoca que, dins del posicionament de marca com a territori a nivell turístic, es projecten submarques territori segons l’atribut al qual estiguen vinculades. En el cas de les institucions provincials, quan la Diputació de Castelló va considerar com generar un impacte mediàtic i econòmic i un orgull de pertinença, va trobar dos elements cohesionadors que podien ser ressaltats per a la creació de marques territori diferents: la gastronomia, amb Castelló Ruta de Sabor; i l’esport, amb Castelló Escenari Esportiu. Segons Sanahuja, “eixes marques territori convergeixen a l’hora de divulgar les fortaleses i bondats d’un territori com Castelló”.
“L'esport, la cultura o la cuina són les plataformes per a divulgar, donar a conéixer i aconseguir que un territori tinga una determinada notorietat”
Quant a les dimensions de les marques territori, cal destacar la seua complexitat, ja que s’articulen sobre la base de tres variables. Evidentment, la primera de les dimensions de les marques territori seria l’econòmica, especialment en aquells projectes dissenyats des del punt de vista turístic, l’objectiu dels quals seria promocionar un territori, aconseguir visitants, desenvolupar clústers o activar l’economia local. En segon lloc, també es podria identificar també la dimensió mediàtica, ja que la pretensió de moltes marques territori (especialment en el cas dels Jocs Olímpics, els Mundials de Futbol o altres tipus de proves esportives) seria aconseguir notorietat i presència en els mitjans de comunicació gràcies a la cobertura mediàtica d’aquests esdeveniments.
Amb tot, per a aquest equip d’investigadors del Departament de Ciències de la Comunicació, la més important de les tres dimensions, a llarg termini, seria la identitària. Aquesta tractaria d’aconseguir el reconeixement d’uns valors per part de públics externs, com turistes i visitants, però també i sobretot per part del públic intern: “és d’on sorgeix la marca i on cobra sentit perquè aquest públic puga sentir-se privilegiat perquè el seu territori tinga una gastronomia, un patrimoni natural o qualsevol altra circumstància que li faça sentir orgull respecte a altres zones”.
Les institucions haurien de fomentar la creació de marques territori, ja que suposen una sèrie d’avantatges per a la regió en la qual actuen. En primer lloc, ajuden a canviar la percepció tant interna com externa. És a dir, generen sentiment d’orgull i pertinença a un territori, fomentant que la comunitat d’un clúster industrial o una població se senta part d’un projecte comú. Per a això s’ha de reflexionar sobre quins valors són diferenciadors, quines activitats culturals identifiquen o quines iniciatives creatives i emprenedores es desenvolupen en un territori. En paraules de Rocío Blay, “eixa és la clau de la marca territori, que la pròpia ciutadania acabe estant orgullosa d’allò que fa, perquè això porta a la innovació, a buscar noves alternatives”.
“Des de la pandèmia hem vist que hi ha un canvi de tendència de la globalització a la proximitat. Ens hem donat compte del valor que tenen els nostres veïns, el nostre comerç local o els productes de quilòmetre zero”
Açò no només seria beneficiós a nivell intern, ja que donar visibilitat a nivell extern i contribuir a la generació de riquesa podrien convertir el territori en un pol de captació de talent que anhele participar i formar part d’un projecte unificat. A més, en un context saturat de marques que arriben a les persones receptores per tots els canals, la creació d’una marca territori reforçaria la diferenciació i identificació del territori. D’aquesta manera, la promesa de marca estaria més definida en una marca territori ben desenvolupada, verbalitzant l’experiència que experimentarien les persones consumidores.
Tot i que aquest tipus d’iniciatives solen tindre un origen institucional, és fonamental que s’involucre a la ciutadania en la seua creació. Perquè si els valors compartits de la marca territori no naixen de la comunitat que viu en eixe espai, no serà sentida com a pròpia i no serà defensada pels seus propis habitants. Per tant, les claus de l’èxit per a una marca territori seran l’entesa entre les administracions i la comunitat local, així com la seua continuïtat. En aquest sentit, l’adaptació i la definició d’estratègies a llarg termini són imprescindibles per a la viabilitat d’aquest tipus de projectes territorials.
Les marques territori, en la seua pretensió de contribuir a la reactivació dels espais rurals, hauran d’afrontar una sèrie de reptes. Segons aquest grup de recerca, el principal desafiament ve del manteniment dels espais front al foment turístic: “quan hi ha un excessiu nombre de visitants es pot pervertir o transformar la identitat d’un territori”. “Això succeeix quan es té una visió del món rural des de la urbanitat o les ciutats, amb el visitant que va un diumenge a l’espai rural sense respectar com eixe patrimoni està concebut en el seu dia a dia”, argumenta Sanahuja.
En definitiva, quan es convide a visitar un territori per gaudir de l’esport, de la cultura o de la seua gastronomia, hauria de ser a partir d’una negociació entre els actors socials, intentant aconseguir un alineament d’interessos per a poder generar un major impacte econòmic, mediàtic i d’identitat sense arribar a transformar o pervertir la natura d’eixe espai. Aquesta necessitat es torna més imperiosa amb l’Horitzó 2030, tenint en compte els ODS i observant les conseqüències que moltes destinacions turístiques massificades estan afrontant a causa de la gentrificació o l’allau de turistes. “És una reflexió que totes les administracions i comunitats han de tindre en compte per a aconseguir eixe equilibri”, reflexiona Sanahuja. “No és senzill, ni fàcil, i estarà en l’agenda mediàtica durant els pròxims anys”, afig.
Conclusions en 1 minut
Crèdits
Realització: Gerard Millas i Sergi Oltra
Coordinació: María Martín
Traducció: Ana González i Pablo Algaba
Disseny: Nacho Gárate
Agraïments
Prof. Xavier Ginés
Prof. Vicent Querol
Profa. Aida Sanahuja
Prof. Pablo Ferrando
Profa. Rocío Blay
Prof. Guillermo Sanahuja
Labcom UJI
Grups d’investigació
Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències
Millora Educativa i Ciutadania Crítica
Investigació en Tecnologies Aplicades a la Comunicació Audiovisual
Engagement & Communication
