Magazine de la FCHS de la Universitat Jaume I en el qual tenen cabuda tant les inquietuds de l’alumnat com la recerca del personal docent i investigador de la Facultat
Zomeño
Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l'antifeminisme?
24 de enero 2025
Feminazis, ideòlogues de gènere, corruptores de la infància, progres… són conceptes que trobem a l’imaginari col·lectiu actual i que tracten de desprestigiar i menysprear els objectius que persegueix el feminisme. La facilitat amb què aquests i altres insults han estat incorporats en els discursos socials ens dona una pista de la necessitat urgent d’aproximar-nos a ells de forma crítica.
Com a analistes socials tenim el deure de no passar per alt aquests atacs cap a les feministes i la igualtat de gènere, i plantejar-nos la pregunta sobre les causes que duen a l’emergència de l’antifeminisme en la societat actual. Trobar les causes socials i materials per les quals certs grups socials se senten amenaçats per la igualtat i la diversitat sexual i de gènere, i reaccionen de forma violenta contra aquestes realitats, ens pot apropar a la comprensió del fenomen, així com a la seua posterior transformació.
Feminazi
Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les "radicals" o "extremes", associant-les a una "ideologia de gènere"
Darrere d’aquesta reacció antifeminista de caràcter conservador normalment virat cap a la ultradreta política s’amaguen tot un conjunt de pors i malestars que van més enllà de la por que els homes blancs heterosexuals puguen tenir a ser “destronats” de la seua posició de privilegi per part de “les feministes”. L’entramat és més complex del que pot semblar a primera vista, ja que l’antifeminisme no només mobilitza un argumentari antigènere, sinó també uns altres argumentaris relatius als fonamentalismes religiosos, el nacionalisme, el colonialisme, el racisme i el neoliberalisme.
Aquests argumentaris responen a malestars provocats principalment per les conseqüències de l’avanç de la secularització en la nostra societat, l’auge dels moviments migratoris, l’auge de la globalització, la implementació de les polítiques neoliberals a les nostres vides i la progressiva obertura de la societat cap a nous models familiars i de gènere, que desestabilitzen la noció d’una família tradicional. Tots aquests processos socials, polítics i econòmics es contraposen a una forma de vida basada en la religió, la família tradicional, la idea de nació, el capitalisme fordista i un llarg etcètera que ens remet a biografies de caràcter més tradicional o conservador.
L’amenaça envers el manteniment d’aquestes formes de vida provoca, en part, que aquests grups reaccionen davant el feminisme, convertint-lo en el boc expiatori de tots els seus mals. El treball de Wendy Brown ens pot aportar claus en aquest sentit, ja que aquesta autora apunta que el nihilisme, el fatalisme i el ressentiment són els pilars centrals sobre els quals s’erigeix la reacció antifeminista emmarcada en l’auge dels populismes de dreta tant als Estats Units com a Europa i Amèrica Llatina. Com que el nihilisme imperant provoca una pèrdua d’horitzons i una devaluació moral del subjecte, les nocions del bé i el mal acaben dissolent-se i, amb elles, la capacitat crítica sense la qual aquest subjecte esdevé reactiu. Aquest és el brou de cultiu en què proliferen avui dia els discursos antifeministes.
De què ens parlen quan parlen d'"igualtat vertadera"
A partir d’una anàlisi de literatura antifeminista de caràcter divulgatiu editada a Espanya, he identificat els eixos argumentals centrals de l’antifeminisme a Espanya: la ideologia de gènere, la crítica al feminisme de quarta generació, la crítica als conceptes de sexe i gènere, les noves víctimes del feminisme, l’associació del feminisme amb el comunisme i el discurs contra els “xiringuitos feminazis”.
En primer lloc, el discurs sobre la ideologia de gènere és present a totes les obres, com a base de la qual parteixen la resta d’argumentacions. Per exemple, la proliferació del terme feminazi, del qual es desprén una clara identificació de les feministes com a dones d’esquerres, extremistes i enemistades amb les dones de dretes, pretén associar un caràcter totalitari i violent a la totalitat de les feministes, impossibilitant una identificació factible de les dones de dretes amb el dit moviment.
En segon i tercer lloc, també es desprén la crítica al feminisme de quarta generació (com s’anomena la teoria queer en les obres consultades), molt centrada en la crítica als conceptes de sexe i gènere de caràcter constructivista. A partir d’aquestes crítiques es vol assenyalar que hi ha un feminisme millor que un altre, que el feminisme relacionat amb la teoria queer és més perillós per a l’ordre social, ja que atempta (segons els autors i les autores de les obres) contra la família tradicional, la nació, la religió i altres formes de la vida conservadora.
“El missatge principal de l’antifeminisme és reduccionista. Tracta de posar sobre la taula una visió del feminisme que és monolítica”
Aquestes argumentacions s’emmarquen en la reactivació del cicle neoconservador on el gènere es converteix en una eina de mobilització social per a la ultradreta política a escala global i com a catalitzador del descontentament de les masculinitats ferides, després de dues dècades d’institucionalització de polítiques de gènere, d’un període transnacional de mobilització feminista i de l’auge dels feminismes populars.
En quart lloc, a les obres consultades es construeixen com a les noves víctimes del feminisme, no tan sols els homes, sinó també les dones, normalment associades amb la dreta política. A més, també trobem la idea que les feministes són víctimes privades d’agència pel seu propi discurs, fet que resulta negatiu perquè un ampli espectre de dones se senta identificat amb les fites i les lluites d’aquest moviment, i que en part recolza el sorgiment del feminisme neoliberal, on aquestes dones sí que se sentirien identificades.
En cinqué i sisé lloc, hi ha dos eixos que funcionen de forma interrelacionada: l’associació del feminisme amb el comunisme i l’oposició als “xiringuitos feminazis”. Mitjançant l’associació del moviment feminista a Espanya amb els partits de l’esquerra política, es crea la imatge d’un feminisme que reprodueix les idees comunistes. Això, per als autors i les autores de les obres, suposa una amenaça per mantenir l’ordre econòmic i social capitalista liberal. Un exemple de la implicació de l’esquerra en aquests moviments el veuen els autors en les subvencions públiques per promoure la igualtat de gènere que, al seu parer, serveixen per crear “xiringuitos feminazis” a universitats i altres centres públics. Segons la seua denúncia, això suposaria un malbaratament i malversació dels fons públics.
Un cop abordats els principals argumentaris que componen el discurs antifeminista a Espanya, el que resulta difícil negar és que els dits moviments s’estan nodrint de les lluites i tensions internes del moviment feminista espanyol quant a la qüestió de qui hauria de ser el “subjecte del feminisme”, un debat que, a hores d’ara, està causant certs trencaments a les rengles dels feminismes estatals. A més, resulta evident que la retòrica antifeminista que hem analitzat tracta de delimitar quin tipus de feminisme és acceptable i quin no. Associant el “mal” feminisme a l’esquerra política i l’anticapitalisme, aquestes obres de divulgació demostren la seua devoció cap al capitalisme liberal i denoten el seu suport a un feminisme neoliberal que redueix el “canvi social” a una decisió individual.
Conclusions en 1 minut
Crèdits
Coordinació: Carlos Cuesta-Martínez
Realització: Eloi Fustier i Claudia Ferrando
Disseny: María Muntyan i Paula De La Cruz
Revisió i estil: Otilia Martí i Marta Mejías
Agraïments
Prf. Maria Medina-Vicent
Labcom UJI
Grup d’investigació
Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències
