La investigadora Lidón Moliner Miravet (secretària del Dept. de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura) ens proposa cinc llibres per descobrir estratègies d’aprenentatge entre iguals (o “peer learning”, en la seua versió en anglés).
Autor: HIS
24 hores amb Joan Usó: Voluntari de Prehistòria i booktoker
Creador de contingut de literatura i membre del Programa Estudia i Investiga, Joan Usó passa els seus dies entre l’aulari de la nostra Facultat i el Laboratori d’Arqueologia. Acompanya’l durant 24 hores per conéixer la seua rutina al nostre campus.
Senyor pirotècnic, no ature l’audioguia: mètodes d’accessibilitat a les Falles
Senyor pirotècnic, no ature l'audioguia: mètodes d'accessibilitat a les Falles
Marta Jara Ruiz i Carlos Cuesta-Martínez
30 de maig 2025
Traducció i Interpretació
Si hi ha un mecanisme natural als éssers humans per poder contar com és (o com percebem) el món en el qual vivim, és la capacitat expressiva. Fonamentals tant per teixir relats comuns com per narrar vivències personals, les representacions artístiques i culturals ens han permés transmetre i contar a la resta la nostra perspectiva, però també alliçonar-nos, emocionar-nos o integrar-nos en un col·lectiu. Aleshores, què fem amb aquelles persones que no poden endinsar-se en alguna història per la seua limitació física?
Les persones amb alguna discapacitat sensorial tenen una oportunitat xicoteta d’accés a certs tipus de representacions artístiques, segons el mitjà en el qual es transmeten o la forma que prenen. En seria el cas, per exemple, de les persones amb ceguera i les representacions pictòriques. Afortunadament, des de l’àmbit museístic, s’ha produït un extens recorregut a l’hora de permetre l’apropament entre aquest grup social i les obres d’art visuals, donant lloc a la creació d’un sector professionalitzat que permet que les tanques d’accés siguen cada volta més i més petites.
L’audiodescripció pot emprar tant la veu humana com una veu sintètica per a la seua locució, a més d’incloure recursos creatius com els efectes de so.
Diferents formes de representar l'art, diferents necessitats
L’art, però, no es queda limitat a les portes i parets dels museus i institucions culturals que tant ens agrada visitar. Les representacions populars arreu del territori també són formes d’art que a dia d’avui, malauradament, queden lluny de ser accessibles per a tothom malgrat l’establiment de l’accés igualitari a la cultura com un dret fonamental a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Seria el cas, per exemple, de les Falles: la festa més popular al territori valencià amb un gran protagonisme de les seues obres de caire monumental. Per tant, l’accés a la festivitat de les Falles per part de les persones cegues hauria de ser una realitat al tractar-se d’un dret fonamental, però, amb més raó, per ser una festa tan estesa i popular al nostre territori. Amb aquesta finalitat, Vanessa Gumier García, investigadora vinculada al grup de recerca TRAMA – Traducció per als Mitjans Audiovisuals i Accessibilitat (Departament de Traducció i Comunicació), desenvolupa la seua tesi doctoral Fallas para todos: una aproximación a la accesibilidad para personas ciegas de las Fallas de la Comunitat Valenciana perquè ningú es quede enrere a l’hora de gaudir la festivitat però, també, d’estar integrat en un tret identitari tan rellevant.
Segons Gumier, el caràcter efímer de la festa seria la principal raó perquè les iniciatives d’accessibilitat a les persones amb discapacitat visual realitzades fins el moment siguen encara limitades: “cada any es produeixen nous monuments, per tant, la tasca que realitzes no es pot reutilitzar per a les següents celebracions”. A més de la caducitat inherent a les elaboracions que protagonitzen la festa, altra limitació seria la despesa econòmica. Si bé és cert que s’ha de garantir la remuneració adient a la persona responsable, Gumier, no obstant això, incideix en què el cost anual per garantir l’accessibilitat als monuments fallers seria reduït al conjunt de la producció. “La part del pressupost que es dedicaria a que un traductor o un audiodescriptor fera eixa accessibilitat és molt xicoteta al costat del que s’empra realment per a produir la falla”, assevera.
Malgrat les possibles adversitats enumerades, la recerca de la investigadora identifica una tendència positiva en les tasques d’accessibilitat als monuments fallers. Tanmateix, l’augment d’aquest tipus d’iniciatives encara és molt limitat i sense cap tipus de legislació vinculada. El mateix Museu Faller de València és una mostra d’aquest progrés, amb una selecció de ninots indultats identificats en braille i amb una breu descripció en àudio. També en són els Premis Solidaritat Fallera (entregats per l’ONCE des del 2010) o els Premis Caliu de l’Ajuntament de València (des del 2018), que en ambdós casos reconeixen les iniciatives i projectes per promoure la igualtat i la diversitat a les Falles. En canvi, on més es pot percebre aquesta tendència és en els mateixos monuments majors i infantils que cada any se sumen a incorporar recursos d’accessibilitat per a les persones amb discapacitat visual.
Seria el cas de la falla infantil Cronista Vicent Beguer i Esteve de la localitat de Torrent, que en el seu monument Inclusivament ha incorporat una audiodescripció realitzada per Vanessa Gumier. Les audioguies, malgrat no tractar-se del mètode d’accessibilitat més emprat al món de les Falles, sí que en serien un dels recursos més efectius, ja que poden permetre no solament transmetre la crítica (la composició versada que acompanya l’escultura), sinó també oferir una descripció de l’aspecte físic del monument (les figures que el componen, etc.) o oferir informació complementària (com dades sobre l’emplaçament de la falla) i incorporar recursos expressius com efectes de so que puguen aportar a la comprensió. Eina, però, que exigeix un esforç de coordinació constant entre el seu redactor i l’artista faller pel fet que aspectes visuals com els colors o la grandària s’acoblen en la part final de la producció de la falla.
Recursos d’accessibilitat per a persones amb ceguera
Audiodescripció
Descripció sonora de l’aspecte visual i dels elements físics que componen la falla, així com de la crítica i informació complementària
Text en braille
Ofereix les descripcions dels monuments a persones amb discapacitat visual mitjançant un sistema d’escriptura tàctil
Exploració tàctil
Permet explorar la peça original, rèpliques tridimensionals (en el cas de maquetes) o relleus (obres adaptades a dues dimensions)
Guia
Sessió presencial d’orientació personalitzada i d’aproximació al monument faller oferida per una persona especialitzada
L’audiodescripció no seria l’únic recurs d’accessibilitat: els textos en braille, l’exploració tàctil o la guia personalitzada són mètodes tant alternatius com complementaris que es poden emprar de manera conjunta per realitzar un exercici d’accessibilitat més efectiu. “Tot el que pugues fer per explorar la resta de sentits com el tacte, l’olfacte, el gust… sempre ajuda a comprendre millor eixa realitat que estàs intentant accedir”, explica la investigadora del grup TRAMA.
Amb la finalitat de definir una guia d’accessibilitat per oferir referències d’actuació a comissions i artistes fallers a l’hora de produir futures audiodescripcions, la investigació de Gumier incideix en la necessitat d’acostar tota la població a l’estesa tradició de festes monumentals que hi ha al territori com les Fogueres de Sant Joan d’Alacant, les gaiates de la Magdalena, les Creus de Maig o les manifestacions mòbils com les cavalcades de carnestoltes o les processons de Setmana Santa. Al remat, explica la investigadora, la finalitat és assolir que tothom puga gaudir de les festivitats i costums que tant ens identifiquen: “és una festa popular del poble per al poble i hauria de ser per a tot el poble, no solament per a la gent que pot veure”.
Conclusions en 1 minut
Crèdits
Coordinació: María Martín i Daniel Zomeño
Realització: Eloi Fustier i Clauria Ferrando
Disseny: Mariya Muntyan i Paula De La Cruz
Revisió i estil: Jorge Estrada
Agraïments
Profa. Vanessa Gumier García
Labcom UJI
Grup d’investigació
TRAMA – Traducció per als Mitjans Audiovisuals i Accessibilitat
Més continguts de Long Read
Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l’antifeminisme?
Zomeño
Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l'antifeminisme?
24 de enero 2025
Filosofia
Feminazis, ideòlogues de gènere, corruptores de la infància, progres… són conceptes que trobem a l’imaginari col·lectiu actual i que tracten de desprestigiar i menysprear els objectius que persegueix el feminisme. La facilitat amb què aquests i altres insults han estat incorporats en els discursos socials ens dona una pista de la necessitat urgent d’aproximar-nos a ells de forma crítica.
Com a analistes socials tenim el deure de no passar per alt aquests atacs cap a les feministes i la igualtat de gènere, i plantejar-nos la pregunta sobre les causes que duen a l’emergència de l’antifeminisme en la societat actual. Trobar les causes socials i materials per les quals certs grups socials se senten amenaçats per la igualtat i la diversitat sexual i de gènere, i reaccionen de forma violenta contra aquestes realitats, ens pot apropar a la comprensió del fenomen, així com a la seua posterior transformació.
Feminazi
Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les "radicals" o "extremes", associant-les a una "ideologia de gènere"
Darrere d’aquesta reacció antifeminista de caràcter conservador normalment virat cap a la ultradreta política s’amaguen tot un conjunt de pors i malestars que van més enllà de la por que els homes blancs heterosexuals puguen tenir a ser “destronats” de la seua posició de privilegi per part de “les feministes”. L’entramat és més complex del que pot semblar a primera vista, ja que l’antifeminisme no només mobilitza un argumentari antigènere, sinó també uns altres argumentaris relatius als fonamentalismes religiosos, el nacionalisme, el colonialisme, el racisme i el neoliberalisme.
Aquests argumentaris responen a malestars provocats principalment per les conseqüències de l’avanç de la secularització en la nostra societat, l’auge dels moviments migratoris, l’auge de la globalització, la implementació de les polítiques neoliberals a les nostres vides i la progressiva obertura de la societat cap a nous models familiars i de gènere, que desestabilitzen la noció d’una família tradicional. Tots aquests processos socials, polítics i econòmics es contraposen a una forma de vida basada en la religió, la família tradicional, la idea de nació, el capitalisme fordista i un llarg etcètera que ens remet a biografies de caràcter més tradicional o conservador.
L’amenaça envers el manteniment d’aquestes formes de vida provoca, en part, que aquests grups reaccionen davant el feminisme, convertint-lo en el boc expiatori de tots els seus mals. El treball de Wendy Brown ens pot aportar claus en aquest sentit, ja que aquesta autora apunta que el nihilisme, el fatalisme i el ressentiment són els pilars centrals sobre els quals s’erigeix la reacció antifeminista emmarcada en l’auge dels populismes de dreta tant als Estats Units com a Europa i Amèrica Llatina. Com que el nihilisme imperant provoca una pèrdua d’horitzons i una devaluació moral del subjecte, les nocions del bé i el mal acaben dissolent-se i, amb elles, la capacitat crítica sense la qual aquest subjecte esdevé reactiu. Aquest és el brou de cultiu en què proliferen avui dia els discursos antifeministes.
De què ens parlen quan parlen d'"igualtat vertadera"
A partir d’una anàlisi de literatura antifeminista de caràcter divulgatiu editada a Espanya, he identificat els eixos argumentals centrals de l’antifeminisme a Espanya: la ideologia de gènere, la crítica al feminisme de quarta generació, la crítica als conceptes de sexe i gènere, les noves víctimes del feminisme, l’associació del feminisme amb el comunisme i el discurs contra els “xiringuitos feminazis”.
En primer lloc, el discurs sobre la ideologia de gènere és present a totes les obres, com a base de la qual parteixen la resta d’argumentacions. Per exemple, la proliferació del terme feminazi, del qual es desprén una clara identificació de les feministes com a dones d’esquerres, extremistes i enemistades amb les dones de dretes, pretén associar un caràcter totalitari i violent a la totalitat de les feministes, impossibilitant una identificació factible de les dones de dretes amb el dit moviment.
En segon i tercer lloc, també es desprén la crítica al feminisme de quarta generació (com s’anomena la teoria queer en les obres consultades), molt centrada en la crítica als conceptes de sexe i gènere de caràcter constructivista. A partir d’aquestes crítiques es vol assenyalar que hi ha un feminisme millor que un altre, que el feminisme relacionat amb la teoria queer és més perillós per a l’ordre social, ja que atempta (segons els autors i les autores de les obres) contra la família tradicional, la nació, la religió i altres formes de la vida conservadora.
“El missatge principal de l’antifeminisme és reduccionista. Tracta de posar sobre la taula una visió del feminisme que és monolítica”
Aquestes argumentacions s’emmarquen en la reactivació del cicle neoconservador on el gènere es converteix en una eina de mobilització social per a la ultradreta política a escala global i com a catalitzador del descontentament de les masculinitats ferides, després de dues dècades d’institucionalització de polítiques de gènere, d’un període transnacional de mobilització feminista i de l’auge dels feminismes populars.
En quart lloc, a les obres consultades es construeixen com a les noves víctimes del feminisme, no tan sols els homes, sinó també les dones, normalment associades amb la dreta política. A més, també trobem la idea que les feministes són víctimes privades d’agència pel seu propi discurs, fet que resulta negatiu perquè un ampli espectre de dones se senta identificat amb les fites i les lluites d’aquest moviment, i que en part recolza el sorgiment del feminisme neoliberal, on aquestes dones sí que se sentirien identificades.
En cinqué i sisé lloc, hi ha dos eixos que funcionen de forma interrelacionada: l’associació del feminisme amb el comunisme i l’oposició als “xiringuitos feminazis”. Mitjançant l’associació del moviment feminista a Espanya amb els partits de l’esquerra política, es crea la imatge d’un feminisme que reprodueix les idees comunistes. Això, per als autors i les autores de les obres, suposa una amenaça per mantenir l’ordre econòmic i social capitalista liberal. Un exemple de la implicació de l’esquerra en aquests moviments el veuen els autors en les subvencions públiques per promoure la igualtat de gènere que, al seu parer, serveixen per crear “xiringuitos feminazis” a universitats i altres centres públics. Segons la seua denúncia, això suposaria un malbaratament i malversació dels fons públics.
Un cop abordats els principals argumentaris que componen el discurs antifeminista a Espanya, el que resulta difícil negar és que els dits moviments s’estan nodrint de les lluites i tensions internes del moviment feminista espanyol quant a la qüestió de qui hauria de ser el “subjecte del feminisme”, un debat que, a hores d’ara, està causant certs trencaments a les rengles dels feminismes estatals. A més, resulta evident que la retòrica antifeminista que hem analitzat tracta de delimitar quin tipus de feminisme és acceptable i quin no. Associant el “mal” feminisme a l’esquerra política i l’anticapitalisme, aquestes obres de divulgació demostren la seua devoció cap al capitalisme liberal i denoten el seu suport a un feminisme neoliberal que redueix el “canvi social” a una decisió individual.
Conclusions en 1 minut
Crèdits
Coordinació: Carlos Cuesta-Martínez
Realització: Eloi Fustier i Claudia Ferrando
Disseny: María Muntyan i Paula De La Cruz
Revisió i estil: Otilia Martí i Marta Mejías
Agraïments
Prof. Maria Medina-Vicent
Labcom UJI
Grup d’investigació
Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències
Més continguts de Long Read
Traducció i Interpretació
Senyor pirotècnic, no ature l’audioguia: mètodes d’accessibilitat a les Falles
De violència(/es) i convivència(/es)
Zomeño
CAP 1: De què parlem quan parlem de PAU
Carlos Cuesta-Martínez
13 de març 2025
No podem negar la realitat del moment en què vivim: són temps que presenten molts reptes per a la construcció de la pau. La nostra consulta diària als mitjans de comunicació ens recorda de manera constant l’elevat nombre de conflictes armats que s’estan desenvolupant a escala global. No obstant això, en vista d’aquest aparent auge del bel·licisme, hom pot fer-se la següent pregunta: veritablement hi ha menys pau i més violència que en períodes anteriors?
Realment estem tan malament?
Com es podria esperar, una pregunta tan complexa no permet oferir una resposta terminant amb facilitat. Si, en primer lloc, ens centrem en la violència, és innegable asseverar que la situació és complicada. No només per les violències directes amb les quals compartim el nostre temps, sinó per la seua contribució a un discurs a favor de la cursa armamentista i el rearmament, que provoca, al seu torn, una major inseguretat. Una «militarització de les ments» que no només redueix la capacitat d’indignació davant el patiment, sinó que permet l’adopció progressiva, entre la ciutadania, del recolzament a les intervencions en conflictes bèl·lics.
Malgrat tot, encara que la violència directa compta en l’actualitat amb una gran capacitat destructiva gràcies al desenvolupament tecnològic i científic, seria també convenient analitzar l’estat d’altres tipus de violència. Així, doncs, observem diferents violències en el nostre dia a dia (de gènere, escolar, obstètrica, mediambiental, etc.), cosa que ens fa pensar en la importància de posar atenció també a la violència estructural i cultural.
Si la resposta quant a la violència no és senzilla, què passa amb la pau? En la majoria d’ocasions, quan els mitjans de comunicació o l’acadèmia analitzen la pau, l’enfoquen únicament des de la presència de conflictes bèl·lics. Aquesta perspectiva reduccionista té efectes negatius en la ciutadania, de manera similar a la militarització de les ments: Leonardo Boff i Mark Hathaway van identificar que parlar de la violència com un fenomen únic, sense abordar les seues alternatives, provocava una «impotència interioritzada» que fomentava la inacció i la resignació, alhora que impedia el canvi i la transformació a escala global.
I és que si parlem de pau, la seua presència ha augmentat de segur respecte a allò que passava en èpoques anteriors. Pel que fa a això, per exemple, en 2012, Steven Pinker va publicar el llibre Los ángeles que llevamos dentro, en el qual assenyalava diversos indicadors que generaven un major nivell de pau, com els drets humans, el sistema democràtic i l’existència d’estats, unes majors quotes de benestar, l’auge del cosmopolitisme i la globalització o l’extensió del feminisme.
En aquest sentit, hi ha diversos indicadors que es mostren esperançadors i que són eclipsats per la violència directa: la pobresa extrema està en mínims històrics (malgrat que encara la pateix el 8,6 % de la població mundial), la renda global mitjana s’ha duplicat en només dues dècades i la generació Z viu millor que els seus pares (el 75 % dels joves d’entre 12 i 27 anys viuen en economies emergents).
Qui vetlla per les paus?
Si, en el cas de la violència, trobàvem un fenomen heterogeni amb diferents tipus de violències (directa, estructural i cultural), també és correcte parlar de la pau en plural. La investigació per la pau és la disciplina encarregada d’estudiar la pau, així com els mitjans per a la seua consecució. I, a pesar del seu caràcter incipient com a matèria d’estudi (que es va iniciar en el període d’entreguerres a mitjan segle passat), ja ha comptat amb una evolució notable amb canvis significatius. Les investigadores del grup DESPAZ – Desenvolupament Social i Pau (Departament de Filosofia i Sociologia), Sonia París Albert i Irene Comins Mingol, descriuen les tendències que ha experimentat el camp d’estudi en el seu article «La nueva agenda de la filosofía para el siglo XXI: los estudios para la paz», juntament amb el difunt professor de la casa Vicent Martínez Guzmán.
Inicialment, es va concebre la pau només com l’absència de guerres (absentia belli). Tanmateix, després, la disciplina va canviar la seua perspectiva amb la introducció del concepte de «violència estructural» de Johan Galtung. De tal manera, la pau no només es va concebre com la inexistència de conflictes armats, sinó que també es va entendre com a sinònim de justícia, desenvolupament, igualtat i satisfacció de necessitats bàsiques. La violència, al seu torn, es va ampliar i va concebre la manca de recursos o la discriminació institucional com algunes de les seues modalitats. «Quedar-nos només amb l’estudi de la violència té l’efecte pervers de naturalitzar-la i convertir-se en una profecia autocomplerta. Per aquest motiu, considerem molt important dedicar el mateix esforç que hem destinat a l’estudi de la violència, dedicar-li’l també a la pau», explica Comins.
I és que, per als estudis per la pau, l’educació en valors és la forma més convenient per a la prevenció de la violència. L’educació per la pau proposa transformar els models pedagògics envers models més actius i dinàmics en un context en què les assignatures que inciten al pensament i a la reflexió es veuen cada vegada més ultratjades. El desenvolupament de les core skills (la cooperació, l’empatia, la resiliència, l’escolta activa, etc.) és imprescindible per tal d’aconseguir una ciutadania més crítica, ètica i creativa que contribuïsca a la construcció de la pau. Segons París: «Necessitem una ciutadania que siga capaç de qüestionar les estructures socials i intente indagar sobre elles, que tinga la capacitat de posar-se en la pell d’altres persones». Amb aquesta finalitat, la Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau de la Universitat Jaume I va publicar a setembre de 2024 el llibre pedagògic Proyecto BALDER: Core skills para hacer las paces.
CAP 2: De què parlem quan parlem de GUERRES
Carlos Cuesta-Martínez
13 de març 2025
Consultar les capçaleres informatives els darrers anys ha esdevingut un exercici de geografia involuntària. Lectors i lectores han pogut rememorar recentment el nom de terres llunyanes (i no tan allunyades) que han tornat a la nostra ment per la reactivació de conflictes als seus territoris: Ucraïna, Gaza, Sudan, Etiòpia, Síria o Iemen en podrien ser alguns dels exemples més sonats. I si bé al capítol anterior d’aquest monogràfic observàvem que és difícil afirmar que hi ha un major nombre de violència en l’actualitat, l’augment de la violència directa arreu del món és innegable.
El Departament de Recerca per la Pau i els Conflictes de la Universitat d’Uppsala (a Suècia) mostra al seu programa de dades una tendència creixent des del 2009 (amb un total de 86 conflictes, que contemplen tant accions de violència unidireccionals com repressió estatal) fins al 2023, quan el nombre d’enfrontaments armats assoleix els 176 totals. Aquest auge de la bel·ligerància, especialment notable els darrers cinc anys, trenca amb el període de pacificació que es va generar després de l’enfonsament de la Unió Soviètica amb l’aturada dels conflictes generats a la Guerra Freda i l’encetament de l’incert «nou ordre internacional».
Pel que fa a les víctimes, també es pot observar un repunt greu a les darreres dues dècades: des de les 20.611 morts causades per conflictes bèl·lics de l’any 2004 fins a les 311.325 al 2022. A més, investigadors com Mario López Martínez indiquen com, malgrat la sofisticació de la tecnologia armamentista, el percentatge de víctimes entre la població civil és cada volta major respecte a les baixes militars. Segons l’investigador Vicent Sanz Rozalén, membre dels grups DESPAZ i HEHA – Grup de Recerca d’Història dels Espais Hispànics i Americans, segles XIV-XX (Departament d’Història, Geografia i Art), aquest fenomen rep el nom de «guerra total» i respon a les noves pretensions dels conflictes: «L’objectiu d’una guerra ja no és la conquesta d’un territori ni la derrota d’un exèrcit, sinó l’anihilació i el sotmetiment de l’enemic». Atacar la rereguarda d’un contrincant provoca problemes econòmics, d’abastament, de producció d’armament i, en síntesi, inestabilitat social i pèrdua de recolzament al conflicte.
Per què tornen les guerres?
Per a Sanz, novament no hi ha una resposta senzilla. Sanz explica que l’especificitat de cada conflicte impedeix explicar la seua activació de manera conjunta i unificada, ja que respon a combinacions multifactorials d’elements polítics, socials i econòmics concrets: «Cada conflicte té la seua historicitat i, per tant, els motius que podem trobar-ne darrere són diversos en cada circumstància. Els esdeveniments només poden entendre’s en el seu context temporal i el seu context espacial».
En canvi, sí que es poden identificar trets en comú que tenen relació amb aquesta tendència. En primer lloc, la violència protagonista a molts dels conflictes actuals és diferent a la practicada en períodes anteriors, amb l’auge de noves formes de violència com el terrorisme. En segon lloc, es pot observar un augment de la inestabilitat política a escala internacional i interna dels països. Fenòmens com l’ascens de l’extrema dreta limiten la capacitat de reacció envers els conflictes i posen en crisi el funcionament de les democràcies. Fins i tot, en alguns casos com els de Rússia i Israel, certs grups no solament recolzen l’inici dels conflictes, sinó que inciten les accions violentes empreses pels seus Estats i afavoreixen el manteniment dels seus règims.
El discurs reaccionari d’aquests moviments es caracteritza pel seu caràcter classista, xenòfob i, fins i tot, per enaltir la violència a les xarxes socials, cosa que desenvolupa relats desancorats de la realitat. La inestabilitat causada pel clima d’enfrontament social requereix la tasca didàctica per part de la classe política, els mitjans de comunicació i l’acadèmia, que han de recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions i l’Estat com a element amortidor de les diferències i els conflictes a nivell intern. Segons Sanz, aquesta tasca ha de ser realitzada tenint present el coneixement històric i fomentant la construcció de memòries democràtiques com a element fonamental per ensenyar consciència ciutadana.
Igual que per a conduir de forma segura és necessari mirar de tant en tant pel retrovisor, les societats hem de fer igual. Mirar cap al passat, mirar enrere, és important per veure on anem, si anem bé, què és el que ens ve
CAP 3: De què parlem quan parlem de DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA
Carlos Cuesta-Martínez
13 de març 2025
La conflictivitat i l’absència de cohesió social a les societats poden produir-se per diferents factors. En alguns casos, com s’ha pogut comprovar als anteriors capítols d’aquest monogràfic, una de les principals raons recentment és l’auge de grups discriminatoris a les xarxes socials i als espais de convivència, fet que posa en relleu la necessitat d’una tasca didàctica per part de les institucions, l’acadèmia i els mitjans de comunicació. Però es podrien trobar altres al·licients, com seria el cas d’aquells territoris on la discriminació es produeix per raons lingüístiques.
Països on la convivència de dues o més llengües provoca situacions de diglòssia, en les quals una de les llengües es considera la de prestigi i s’empra en tots els àmbits d’ús, especialment en els formals (i protagonitza així la majoria de produccions escrites i culturals). La resta d’idiomes en aquests territoris, en canvi, han de conformar-se a ser relegats a àmbits privats i informals, fet que els reporta una menor visibilitat. Per a Maria Montroy Ferré (professora substituta al Departament de Traducció i Comunicació de l’UJI, anteriorment membre del grup de recerca TRAMA – Traducció per als Mitjans Audiovisuals i Accessibilitat i en l’actualitat al TransMedia Catalonia de la UAB) es poden definir les llengües minoritzades com «llengües que veuen reduït el seu àmbit d’ús en el seu territori natural de parla perquè s’han vist perseguides, se les ha intentat prohibir o se n’ha restringit l’ús». Aquesta situació provocaria, per tant, que els parlants es veiessen forçats a adoptar la llengua dominant.
És el cas de l’excolònia portuguesa São Tomé i Príncipe, com desenvolupa Montroy en alguns dels seus articles acadèmics com «Multilingüismo en Santo Tomé y Príncipe: un acercamiento desde la subtitulación». En aquesta nació insular africana, la llengua oficial i predominant és el portugués (que mostra l’herència del seu passat colonial, independitzada el 1975) que gaudeix d’un gran predomini als mitjans de comunicació, però a més hi conviuen altres quatre llengües autòctones (crioll angolar, capverdià, forro i lung’ie) que s’empren a l’àmbit privat i estan en risc de desaparició, malgrat l’esforç dels acadèmics per ensenyar-les i normalitzar-les.
Per què es discriminen algunes lengües?
Si bé és cert que la diàspora (incentivada pel grau de pobresa del país, amb un índex de desenvolupament humà en la 135a posició dels 189 estats segons UNICEF) està convertint el forro gairebé en un símbol d’identitat nacional, la llengua és emprada majoritàriament a les zones agrícoles i per un col·lectiu concret: la gent gran. A São Tomé i Príncipe, les famílies decideixen educar els seus fills i filles en portugués amb l’esperança que els proporcione majors oportunitats educatives i laborals, fet que provoca que les llengües minoritzades no siguen adoptades per les noves generacions, com és el cas del forro. «Hem d’entendre que els pares volen el millor per als seus fills. Si d’alguna manera detecten que la seua llengua els perjudicarà i que hi ha altra llengua que els obrirà més portes, doncs la família tria abandonar la seua llengua en favor de la llengua de prestigi», explica Montroy.
D’aquesta manera, el forro queda relegat solament a la gent gran o als habitants de les zones més agrícoles, més apartades i empobrides en un país on, de per si, hi ha molta pobresa. A més, els ancians i ancianes reben una doble discriminació a la nació africana, ja que habitualment són abandonats pels nuclis familiars per raons com la pobresa, la intolerància o la vinculació amb la superstició, cosa que fins i tot dona lloc a casos de violència física i psicològica.
En una situació d’abandonament, menor poder adquisitiu i utilització d’una llengua minoritzada, la gent gran de São Tomé i Príncipe ha d’afrontar diversos prejudicis que dificulten la seua integració social. Prejudicis que, per a Montroy, són «construïts expressament»: «El parlant d’una llengua minoritzada no tria voluntàriament apartar-se de la resta de la societat. És una qüestió que ve imposada per les circumstàncies externes perquè hi ha un cert interés».
En el seu treball d’investigació, Montroy va entrevistar persones ancianes, no ancianes i expertes per esbrinar el grau de discriminació que suposa emprar la llengua minoritzada; així com va realitzar tallers de doblatge d’animació en forro amb persones ancianes i xiquets i xiquetes d’una mateixa comunitat. D’aquesta manera, la recerca de la investigadora va tractar de trencar prejudicis intergeneracionals i interlingüístics i oferir projecció social a la gent gran del país africà, així com produir material audiovisual en la llengua minoritzada. «En el cas del forro, es proposa que la seua preservació vaja de la mà d’una integració social de les persones ancianes parlants d’aquesta llengua en exclusió o en risc d’exclusió, per donar-los un rol de dignitat i respecte en la comunitat», conclou al seu article.
Per tant, si ens preguntem per quina raó apostar per la normalització de llengües minoritzades pot ajudar a la convivència de col·lectius, Montroy té una resposta clara.
Normalitzar aquestes llengües és una forma de rescabalar els seus parlants, precisament per tots els prejudicis que han patit ells i els seus avantpassats pel fet de parlar una llengua. Però més enllà d’això, si normalitzes una llengua, la visibilitzes i la dignifiques d’alguna manera. Per tant, normalitzes, visibilitzes i dignifiques també els seus parlants. Els estàs reconeixent com part de la societat i això ja és pau i cohesió social
CAP 4: De què parlem quan parlem de MANIPULACIÓ INFORMATIVA
Carlos Cuesta-Martínez
13 de març 2025
En anteriors capítols d’aquest monogràfic s’han mencionat qüestions com la influència de les xarxes socials i els mitjans de comunicació en la deriva bel·licista de certs grups socials o, fins i tot, del conjunt de la ciutadania. La fixació de la cobertura mediàtica pels conflictes podria portar, a llarg termini, a postures resignades que accepten la seua inevitable convivència amb les guerres o puguen portar a defendre les accions violentes dels seus governs. Però és tal el poder de la comunicació?
«Els mitjans de comunicació tenen moltíssim poder perquè, encara que sabem que no, són l’aparença de la realitat. I allò que queda fora del seu focus pareix que no existeix o ho desconeixem», assevera Eloísa Nos Aldás, coordinadora del grup DESPAZ i PDI del Departament de Ciències de la Comunicació. L’estudi sobre els efectes dels mitjans en la ciutadania ha experimentat una evolució, des de primeres aproximacions que argumentaven una influència més directa fins a perspectives teòriques que defenen la major capacitat de filtratge crític per part dels públics. Tanmateix, autors com Noam Chomsky, identifiquen l’apatia i la por com alguns dels seus principals efectes en la població. Aquestes percepcions negatives portarien, d’una banda, a una major confiança en institucions defensives com l’exèrcit i, de l’altra, a la desmotivació per al canvi social, fet que comportaria que s’interioritzara la impotència.
Durant els darrers temps, la comunicació, en la seua vessant de propaganda més sofisticada, s’ha fet servir expressament per enardir l’auge dels populismes. La complicació de la realitat i les dificultats econòmiques haurien sigut algunes de les principals raons per les quals certs grups socials haurien acceptat aquests discursos reduccionistes que ofereixen solucions fàcils per als conflictes d’índole social.
En canvi, convindria destacar el caràcter fragmentador que enarboren les propostes populistes, de vegades basades en l’odi i el rebuig: «Els valors i les emocions que hi ha darrere de la comunicació a l’hora de polaritzar són el contrari a allò que ens podria portar a la cohesió social», assegura la investigadora. Les xarxes socials, en especial, haurien exercit com a escenari ideal per a la construcció i la difusió dels discursos esmentats, sobretot en aquells que tracten de construir un enemic que suposa un perill per a l’estabilitat econòmica o moral i que reforcen la identitat de les persones usuàries, ja que només consumeixen contingut del seu propi perfil i ideologia recomanat pels algoritmes de personalització.
La selecció conscient i activa dels nostres mitjans informatius és prioritària per a la nostra convivència en la xarxa
Hateblockers
Iniciativa que combat l’odi en xarxes, fomenta el debat respectuós i ofereix ferramentes per verificar informació i educar sobre el discurs d’odi.
Brøders
Plataforma que ofereix un espai segur per a joves, donant suport i recursos sobre diversos temes d’interès. Mitjançant el seu canal de WhatsApp, els usuarios poden rebre informació i orientació personalitzada. La plataforma respon a la necessitat de què els xics necessiten parlar i sols troben espais tòxics per fer-ho.
La Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo
Aquest grup reuneix a ONGD i entitats compromeses amb la justícia social, la igualtat i la sostenibilitat. Promou la cooperació internacional, l’acció humanitària i l’educació per a la ciutadania global, treballant en xarxa per impulsar un món més just i soldari.
Com millorar el nostre consum mediàtic?
Tanmateix, segons Nos-Aldás, tampoc és convenient adoptar una postura generalista respecte a la influència dels mitjans. En primer lloc, perquè aquests mitjans s’enquadren i s’insereixen en el sistema, repliquen els seus vicis i virtuts i vinculen la seua activitat amb la política, la legislació i el mercat: «El periodisme el fan professionals que han passat per la universitat i poden ser de moltes formes, però es trobaran amb unes estructures que els permetran fer certes coses o d’altres». En segon lloc, a causa que no tots els mitjans de comunicació actuen de manera similar i unificada envers la visibilització dels conflictes i de la violència directa.
Davant la saturació informativa i les narratives pernicioses que habiten les xarxes socials, hi ha projectes que reclamen un necessari consum de mitjans més conscient per part de les audiències. És el cas de Víctor Sampedro de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, que en el seu projecte d’alfabetització mediàtica Dietètica digital fomenta una aproximació més selectiva als mitjans de comunicació i les xarxes socials, cosa que fa veure a les persones usuàries la seua «obesitat mòrbida amb els dispositius digitals, la tecnologia i la saturació», explica la investigadora. I tot això perquè, en síntesi, el nostre consum mediàtic i digital influeix en què comprem i què votem.
Mitjançant aquest tipus de pràctiques no només serem menys propensos a confiar cegament en el contingut recomanat pel nostre algoritme, sinó que també podrem accedir a capçaleres alternatives i alteratives, com identifica Rafael Roncagliolo, que ens allunyen del focus mediàtic convencional. Segons Nos-Aldás, «existeixen mitjans que són projectes independents i treballen específicament per fer visibles aqueixes altres realitats, per fer visibles les causes i les opcions, però és cert que no solen ser els mitjans massius, que cal conéixer-los i buscar-los». Seria el cas d’iniciatives com Climática, Revista 5W o La Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo.
I, encara més important, l’accés més conscient al contingut mediàtic ens permetrà, fins i tot, consultar la informació només quan ho desitgem, no quan les rutines periodístiques, les programacions televisives o l’algoritme ens forcen a fer-ho: «El consum de mitjans que fem el decidim nosaltres», argumenta Nos-Aldás. La investigadora del Dept. de Ciències de la Comunicació ens ho recorda: «Sempre pots apagar la tele o el mòbil».
Conclusions en 1 minut
Crèdits
Coordinació: María Martín
Realització: Eloi Fustier y Claudia Ferrando
Disseny: Daniel Zomeño y Nacho Gárate
Revisió i estil: Marta Mejías
Agraïments
Prof. Sonia París Albert
Prof. Irene Comins Mingol
Prof. Vicent Sanz Rozalén
Prof. Maria Montroy Ferré
Prof. Eloísa Nos Aldás
Labcom UJI
Department of Peace and Conflict Research (Uppsala University, Suècia)
Grups d’investigació
DESPAZ – Desenvolupament Social i Pau (Filosofia, Comunicació, Educació i Ciutadania)
Transmedia Catalonia (Universitat Autònoma de Barcelona)
