Autor: HIS

Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l’antifeminisme?

Publicat en per HIS

Zomeño

Ells, antifeministes. Elles, feminazis. Per què pensar l'antifeminisme?

Maria Medina-Vicent

24 de enero 2025

Filosofia

Feminazis, ideòlogues de gènere, corruptores de la infància, progres… són conceptes que trobem a l’imaginari col·lectiu actual i que tracten de desprestigiar i menysprear els objectius que persegueix el feminisme. La facilitat amb què aquests i altres insults han estat incorporats en els discursos socials ens dona una pista de la necessitat urgent d’aproximar-nos a ells de forma crítica.

Com a analistes socials tenim el deure de no passar per alt aquests atacs cap a les feministes i la igualtat de gènere, i plantejar-nos la pregunta sobre les causes que duen a l’emergència de l’antifeminisme en la societat actual. Trobar les causes socials i materials per les quals certs grups socials se senten amenaçats per la igualtat i la diversitat sexual i de gènere, i reaccionen de forma violenta contra aquestes realitats, ens pot apropar a la comprensió del fenomen, així com a la seua posterior transformació.

Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les
Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les
Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les
Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les

Feminazi

Insult que tracta de desacreditar i estigmatitzar les dones feministes considerant-les "radicals" o "extremes", associant-les a una "ideologia de gènere"

Darrere d’aquesta reacció antifeminista de caràcter conservador normalment virat cap a la ultradreta política s’amaguen tot un conjunt de pors i malestars que van més enllà de la por que els homes blancs heterosexuals puguen tenir a ser “destronats” de la seua posició de privilegi per part de “les feministes”. L’entramat és més complex del que pot semblar a primera vista, ja que l’antifeminisme no només mobilitza un argumentari antigènere, sinó també uns altres argumentaris relatius als fonamentalismes religiosos, el nacionalisme, el colonialisme, el racisme i el neoliberalisme.

Aquests argumentaris responen a malestars provocats principalment per les conseqüències de l’avanç de la secularització en la nostra societat, l’auge dels moviments migratoris, l’auge de la globalització, la implementació de les polítiques neoliberals a les nostres vides i la progressiva obertura de la societat cap a nous models familiars i de gènere, que desestabilitzen la noció d’una família tradicional. Tots aquests processos socials, polítics i econòmics es contraposen a una forma de vida basada en la religió, la família tradicional, la idea de nació, el capitalisme fordista i un llarg etcètera que ens remet a biografies de caràcter més tradicional o conservador.

L’amenaça envers el manteniment d’aquestes formes de vida provoca, en part, que aquests grups reaccionen davant el feminisme, convertint-lo en el boc expiatori de tots els seus mals. El treball de Wendy Brown ens pot aportar claus en aquest sentit, ja que aquesta autora apunta que el nihilisme, el fatalisme i el ressentiment són els pilars centrals sobre els quals s’erigeix ​​la reacció antifeminista emmarcada en l’auge dels populismes de dreta tant als Estats Units com a Europa i Amèrica Llatina. Com que el nihilisme imperant provoca una pèrdua d’horitzons i una devaluació moral del subjecte, les nocions del bé i el mal acaben dissolent-se i, amb elles, la capacitat crítica sense la qual aquest subjecte esdevé reactiu. Aquest és el brou de cultiu en què proliferen avui dia els discursos antifeministes.

De què ens parlen quan parlen d'"igualtat vertadera"

A partir d’una anàlisi de literatura antifeminista de caràcter divulgatiu editada a Espanya, he identificat els eixos argumentals centrals de l’antifeminisme a Espanya: la ideologia de gènere, la crítica al feminisme de quarta generació, la crítica als conceptes de sexe i gènere, les noves víctimes del feminisme, l’associació del feminisme amb el comunisme i el discurs contra els “xiringuitos feminazis”.

En primer lloc, el discurs sobre la ideologia de gènere és present a totes les obres, com a base de la qual parteixen la resta d’argumentacions. Per exemple, la proliferació del terme feminazi, del qual es desprén una clara identificació de les feministes com a dones d’esquerres, extremistes i enemistades amb les dones de dretes, pretén associar un caràcter totalitari i violent a la totalitat de les feministes, impossibilitant una identificació factible de les dones de dretes amb el dit moviment.

En segon i tercer lloc, també es desprén la crítica al feminisme de quarta generació (com s’anomena la teoria queer en les obres consultades), molt centrada en la crítica als conceptes de sexe i gènere de caràcter constructivista. A partir d’aquestes crítiques es vol assenyalar que hi ha un feminisme millor que un altre, que el feminisme relacionat amb la teoria queer és més perillós per a l’ordre social, ja que atempta (segons els autors i les autores de les obres) contra la família tradicional, la nació, la religió i altres formes de la vida conservadora.

“El missatge principal de l’antifeminisme és reduccionista. Tracta de posar sobre la taula una visió del feminisme que és monolítica”

Aquestes argumentacions s’emmarquen en la reactivació del cicle neoconservador on el gènere es converteix en una eina de mobilització social per a la ultradreta política a escala global i com a catalitzador del descontentament de les masculinitats ferides, després de dues dècades d’institucionalització de polítiques de gènere, d’un període transnacional de mobilització feminista i de l’auge dels feminismes populars.

En quart lloc, a les obres consultades es construeixen com a les noves víctimes del feminisme, no tan sols els homes, sinó també les dones, normalment associades amb la dreta política. A més, també trobem la idea que les feministes són víctimes privades d’agència pel seu propi discurs, fet que resulta negatiu perquè un ampli espectre de dones se senta identificat amb les fites i les lluites d’aquest moviment, i que en part recolza el sorgiment del feminisme neoliberal, on aquestes dones sí que se sentirien identificades.

En cinqué i sisé lloc, hi ha dos eixos que funcionen de forma interrelacionada: l’associació del feminisme amb el comunisme i l’oposició als “xiringuitos feminazis”. Mitjançant l’associació del moviment feminista a Espanya amb els partits de l’esquerra política, es crea la imatge d’un feminisme que reprodueix les idees comunistes. Això, per als autors i les autores de les obres, suposa una amenaça per mantenir l’ordre econòmic i social capitalista liberal. Un exemple de la implicació de l’esquerra en aquests moviments el veuen els autors en les subvencions públiques per promoure la igualtat de gènere que, al seu parer, serveixen per crear “xiringuitos feminazis” a universitats i altres centres públics. Segons la seua denúncia, això suposaria un malbaratament i malversació dels fons públics.

Un cop abordats els principals argumentaris que componen el discurs antifeminista a Espanya, el que resulta difícil negar és que els dits moviments s’estan nodrint de les lluites i tensions internes del moviment feminista espanyol quant a la qüestió de qui hauria de ser el “subjecte del feminisme”, un debat que, a hores d’ara, està causant certs trencaments a les rengles dels feminismes estatals. A més, resulta evident que la retòrica antifeminista que hem analitzat tracta de delimitar quin tipus de feminisme és acceptable i quin no. Associant el “mal” feminisme a l’esquerra política i l’anticapitalisme, aquestes obres de divulgació demostren la seua devoció cap al capitalisme liberal i denoten el seu suport a un feminisme neoliberal que redueix el “canvi social” a una decisió individual.

Conclusions en 1 minut

Crèdits

Coordinació: Carlos Cuesta-Martínez
Realització: Eloi Fustier i Claudia Ferrando
Disseny: María Muntyan i Paula De La Cruz
Revisió i estil: Otilia Martí i Marta Mejías

Agraïments

Prf. Maria Medina-Vicent
Labcom UJI

Grup d’investigació

Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències

Més continguts de Long Read

I el Verb es va fer imatge: mediatització de la figura papal en la cultura visual
Història de l'Art

I el Verb es va fer imatge: mediatització de la figura papal en la cultura visual

Qui tria el teu vot? Personalització i eleccions en la democràcia algorítmica
Filosofia Moral

Qui tria el teu vot? Personalització i eleccions en la democràcia algorítmica

De violència(/es) i convivència(/es)

Publicat en per HIS

    • CAP 1
      De què parlem quan parlem de PAU

    • CAP 2
      De què parlem quan parlem de GUERRES

    • CAP 3
      De què parlem quan parlem de DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA

    • CAP 4
      De què parlem quan parlem de MANIPULACIÓ INFORMATIVA

    Zomeño

    CAP 1: De què parlem quan parlem de PAU

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Filosofia

    No podem negar la realitat del moment en què vivim: són temps que presenten molts reptes per a la construcció de la pau. La nostra consulta diària als mitjans de comunicació ens recorda de manera constant l’elevat nombre de conflictes armats que s’estan desenvolupant a escala global. No obstant això, en vista d’aquest aparent auge del bel·licisme, hom pot fer-se la següent pregunta: veritablement hi ha menys pau i més violència que en períodes anteriors?

    Realment estem tan malament?

    Com es podria esperar, una pregunta tan complexa no permet oferir una resposta terminant amb facilitat. Si, en primer lloc, ens centrem en la violència, és innegable asseverar que la situació és complicada. No només per les violències directes amb les quals compartim el nostre temps, sinó per la seua contribució a un discurs a favor de la cursa armamentista i el rearmament, que provoca, al seu torn, una major inseguretat. Una «militarització de les ments» que no només redueix la capacitat d’indignació davant el patiment, sinó que permet l’adopció progressiva, entre la ciutadania, del recolzament a les intervencions en conflictes bèl·lics.

    Malgrat tot, encara que la violència directa compta en l’actualitat amb una gran capacitat destructiva gràcies al desenvolupament tecnològic i científic, seria també convenient analitzar l’estat d’altres tipus de violència. Així, doncs, observem diferents violències en el nostre dia a dia (de gènere, escolar, obstètrica, mediambiental, etc.), cosa que ens fa pensar en la importància de posar atenció també a la violència estructural i cultural.

    Si la resposta quant a la violència no és senzilla, què passa amb la pau? En la majoria d’ocasions, quan els mitjans de comunicació o l’acadèmia analitzen la pau, l’enfoquen únicament des de la presència de conflictes bèl·lics. Aquesta perspectiva reduccionista té efectes negatius en la ciutadania, de manera similar a la militarització de les ments: Leonardo Boff i Mark Hathaway van identificar que parlar de la violència com un fenomen únic, sense abordar les seues alternatives, provocava una «impotència interioritzada» que fomentava la inacció i la resignació, alhora que impedia el canvi i la transformació a escala global.

    I és que si parlem de pau, la seua presència ha augmentat de segur respecte a allò que passava en èpoques anteriors. Pel que fa a això, per exemple, en 2012, Steven Pinker va publicar el llibre Los ángeles que llevamos dentro, en el qual assenyalava diversos indicadors que generaven un major nivell de pau, com els drets humans, el sistema democràtic i l’existència d’estats, unes majors quotes de benestar, l’auge del cosmopolitisme i la globalització o l’extensió del feminisme.

    En aquest sentit, hi ha diversos indicadors que es mostren esperançadors i que són eclipsats per la violència directa: la pobresa extrema està en mínims històrics (malgrat que encara la pateix el 8,6 % de la població mundial), la renda global mitjana s’ha duplicat en només dues dècades i la generació Z viu millor que els seus pares (el 75 % dels joves d’entre 12 i 27 anys viuen en economies emergents).

    Qui vetlla per les paus?

    Si, en el cas de la violència, trobàvem un fenomen heterogeni amb diferents tipus de violències (directa, estructural i cultural), també és correcte parlar de la pau en plural. La investigació per la pau és la disciplina encarregada d’estudiar la pau, així com els mitjans per a la seua consecució. I, a pesar del seu caràcter incipient com a matèria d’estudi (que es va iniciar en el període d’entreguerres a mitjan segle passat), ja ha comptat amb una evolució notable amb canvis significatius. Les investigadores del grup DESPAZ – Desenvolupament Social i Pau (Departament de Filosofia i Sociologia), Sonia París Albert i Irene Comins Mingol, descriuen les tendències que ha experimentat el camp d’estudi en el seu article «La nueva agenda de la filosofía para el siglo XXI: los estudios para la paz», juntament amb el difunt professor de la casa Vicent Martínez Guzmán.

    Inicialment, es va concebre la pau només com l’absència de guerres (absentia belli). Tanmateix, després, la disciplina va canviar la seua perspectiva amb la introducció del concepte de «violència estructural» de Johan Galtung. De tal manera, la pau no només es va concebre com la inexistència de conflictes armats, sinó que també es va entendre com a sinònim de justícia, desenvolupament, igualtat i satisfacció de necessitats bàsiques. La violència, al seu torn, es va ampliar i va concebre la manca de recursos o la discriminació institucional com algunes de les seues modalitats. «Quedar-nos només amb l’estudi de la violència té l’efecte pervers de naturalitzar-la i convertir-se en una profecia autocomplerta. Per aquest motiu, considerem molt important dedicar el mateix esforç que hem destinat a l’estudi de la violència, dedicar-li’l també a la pau», explica Comins.

    I és que, per als estudis per la pau, l’educació en valors és la forma més convenient per a la prevenció de la violència. L’educació per la pau proposa transformar els models pedagògics envers models més actius i dinàmics en un context en què les assignatures que inciten al pensament i a la reflexió es veuen cada vegada més ultratjades. El desenvolupament de les core skills (la cooperació, l’empatia, la resiliència, l’escolta activa, etc.) és imprescindible per tal d’aconseguir una ciutadania més crítica, ètica i creativa que contribuïsca a la construcció de la pau. Segons París: «Necessitem una ciutadania que siga capaç de qüestionar les estructures socials i intente indagar sobre elles, que tinga la capacitat de posar-se en la pell d’altres persones». Amb aquesta finalitat, la Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau de la Universitat Jaume I va publicar a setembre de 2024 el llibre pedagògic Proyecto BALDER: Core skills para hacer las paces.

    CAP 2: De què parlem quan parlem de GUERRES

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Història Contemporània

    Consultar les capçaleres informatives els darrers anys ha esdevingut un exercici de geografia involuntària. Lectors i lectores han pogut rememorar recentment el nom de terres llunyanes (i no tan allunyades) que han tornat a la nostra ment per la reactivació de conflictes als seus territoris: Ucraïna, Gaza, Sudan, Etiòpia, Síria o Iemen en podrien ser alguns dels exemples més sonats. I si bé al capítol anterior d’aquest monogràfic observàvem que és difícil afirmar que hi ha un major nombre de violència en l’actualitat, l’augment de la violència directa arreu del món és innegable.

    El Departament de Recerca per la Pau i els Conflictes de la Universitat d’Uppsala (a Suècia) mostra al seu programa de dades una tendència creixent des del 2009 (amb un total de 86 conflictes, que contemplen tant accions de violència unidireccionals com repressió estatal) fins al 2023, quan el nombre d’enfrontaments armats assoleix els 176 totals. Aquest auge de la bel·ligerància, especialment notable els darrers cinc anys, trenca amb el període de pacificació que es va generar després de l’enfonsament de la Unió Soviètica amb l’aturada dels conflictes generats a la Guerra Freda i l’encetament de l’incert «nou ordre internacional».

    Pel que fa a les víctimes, també es pot observar un repunt greu a les darreres dues dècades: des de les 20.611 morts causades per conflictes bèl·lics de l’any 2004 fins a les 311.325 al 2022. A més, investigadors com Mario López Martínez indiquen com, malgrat la sofisticació de la tecnologia armamentista, el percentatge de víctimes entre la població civil és cada volta major respecte a les baixes militars. Segons l’investigador Vicent Sanz Rozalén, membre dels grups DESPAZ i HEHA – Grup de Recerca d’Història dels Espais Hispànics i Americans, segles XIV-XX (Departament d’Història, Geografia i Art), aquest fenomen rep el nom de «guerra total» i respon a les noves pretensions dels conflictes: «L’objectiu d’una guerra ja no és la conquesta d’un territori ni la derrota d’un exèrcit, sinó l’anihilació i el sotmetiment de l’enemic». Atacar la rereguarda d’un contrincant provoca problemes econòmics, d’abastament, de producció d’armament i, en síntesi, inestabilitat social i pèrdua de recolzament al conflicte.

    Explorar Conflictes

    Per què tornen les guerres?

    Per a Sanz, novament no hi ha una resposta senzilla. Sanz explica que l’especificitat de cada conflicte impedeix explicar la seua activació de manera conjunta i unificada, ja que respon a combinacions multifactorials d’elements polítics, socials i econòmics concrets: «Cada conflicte té la seua historicitat i, per tant, els motius que podem trobar-ne darrere són diversos en cada circumstància. Els esdeveniments només poden entendre’s en el seu context temporal i el seu context espacial».

    En canvi, sí que es poden identificar trets en comú que tenen relació amb aquesta tendència. En primer lloc, la violència protagonista a molts dels conflictes actuals és diferent a la practicada en períodes anteriors, amb l’auge de noves formes de violència com el terrorisme. En segon lloc, es pot observar un augment de la inestabilitat política a escala internacional i interna dels països. Fenòmens com l’ascens de l’extrema dreta limiten la capacitat de reacció envers els conflictes i posen en crisi el funcionament de les democràcies. Fins i tot, en alguns casos com els de Rússia i Israel, certs grups no solament recolzen l’inici dels conflictes, sinó que inciten les accions violentes empreses pels seus Estats i afavoreixen el manteniment dels seus règims.

    El discurs reaccionari d’aquests moviments es caracteritza pel seu caràcter classista, xenòfob i, fins i tot, per enaltir la violència a les xarxes socials, cosa que desenvolupa relats desancorats de la realitat. La inestabilitat causada pel clima d’enfrontament social requereix la tasca didàctica per part de la classe política, els mitjans de comunicació i l’acadèmia, que han de recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions i l’Estat com a element amortidor de les diferències i els conflictes a nivell intern. Segons Sanz, aquesta tasca ha de ser realitzada tenint present el coneixement històric i fomentant la construcció de memòries democràtiques com a element fonamental per ensenyar consciència ciutadana.

    Igual que per a conduir de forma segura és necessari mirar de tant en tant pel retrovisor, les societats hem de fer igual. Mirar cap al passat, mirar enrere, és important per veure on anem, si anem bé, què és el que ens ve

    CAP 3: De què parlem quan parlem de DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Traducció i Interpretació

    La conflictivitat i l’absència de cohesió social a les societats poden produir-se per diferents factors. En alguns casos, com s’ha pogut comprovar als anteriors capítols d’aquest monogràfic, una de les principals raons recentment és l’auge de grups discriminatoris a les xarxes socials i als espais de convivència, fet que posa en relleu la necessitat d’una tasca didàctica per part de les institucions, l’acadèmia i els mitjans de comunicació. Però es podrien trobar altres al·licients, com seria el cas d’aquells territoris on la discriminació es produeix per raons lingüístiques.

    Països on la convivència de dues o més llengües provoca situacions de diglòssia, en les quals una de les llengües es considera la de prestigi i s’empra en tots els àmbits d’ús, especialment en els formals (i protagonitza així la majoria de produccions escrites i culturals). La resta d’idiomes en aquests territoris, en canvi, han de conformar-se a ser relegats a àmbits privats i informals, fet que els reporta una menor visibilitat. Per a Maria Montroy Ferré (professora substituta al Departament de Traducció i Comunicació de l’UJI, anteriorment membre del grup de recerca TRAMA – Traducció per als Mitjans Audiovisuals i Accessibilitat i en l’actualitat al TransMedia Catalonia de la UAB) es poden definir les llengües minoritzades com «llengües que veuen reduït el seu àmbit d’ús en el seu territori natural de parla perquè s’han vist perseguides, se les ha intentat prohibir o se n’ha restringit l’ús». Aquesta situació provocaria, per tant, que els parlants es veiessen forçats a adoptar la llengua dominant.

    És el cas de l’excolònia portuguesa São Tomé i Príncipe, com desenvolupa Montroy en alguns dels seus articles acadèmics com «Multilingüismo en Santo Tomé y Príncipe: un acercamiento desde la subtitulación». En aquesta nació insular africana, la llengua oficial i predominant és el portugués (que mostra l’herència del seu passat colonial, independitzada el 1975) que gaudeix d’un gran predomini als mitjans de comunicació, però a més hi conviuen altres quatre llengües autòctones (crioll angolar, capverdià, forro i lung’ie) que s’empren a l’àmbit privat i estan en risc de desaparició, malgrat l’esforç dels acadèmics per ensenyar-les i normalitzar-les.

    Per què es discriminen algunes lengües?

    Si bé és cert que la diàspora (incentivada pel grau de pobresa del país, amb un índex de desenvolupament humà en la 135a posició dels 189 estats segons UNICEF) està convertint el forro gairebé en un símbol d’identitat nacional, la llengua és emprada majoritàriament a les zones agrícoles i per un col·lectiu concret: la gent gran. A São Tomé i Príncipe, les famílies decideixen educar els seus fills i filles en portugués amb l’esperança que els proporcione majors oportunitats educatives i laborals, fet que provoca que les llengües minoritzades no siguen adoptades per les noves generacions, com és el cas del forro. «Hem d’entendre que els pares volen el millor per als seus fills. Si d’alguna manera detecten que la seua llengua els perjudicarà i que hi ha altra llengua que els obrirà més portes, doncs la família tria abandonar la seua llengua en favor de la llengua de prestigi», explica Montroy.

    D’aquesta manera, el forro queda relegat solament a la gent gran o als habitants de les zones més agrícoles, més apartades i empobrides en un país on, de per si, hi ha molta pobresa. A més, els ancians i ancianes reben una doble discriminació a la nació africana, ja que habitualment són abandonats pels nuclis familiars per raons com la pobresa, la intolerància o la vinculació amb la superstició, cosa que fins i tot dona lloc a casos de violència física i psicològica. 

    En una situació d’abandonament, menor poder adquisitiu i utilització d’una llengua minoritzada, la gent gran de São Tomé i Príncipe ha d’afrontar diversos prejudicis que dificulten la seua integració social. Prejudicis que, per a Montroy, són «construïts expressament»: «El parlant d’una llengua minoritzada no tria voluntàriament apartar-se de la resta de la societat. És una qüestió que ve imposada per les circumstàncies externes perquè hi ha un cert interés».

    En el seu treball d’investigació, Montroy va entrevistar persones ancianes, no ancianes i expertes per esbrinar el grau de discriminació que suposa emprar la llengua minoritzada; així com va realitzar tallers de doblatge d’animació en forro amb persones ancianes i xiquets i xiquetes d’una mateixa comunitat. D’aquesta manera, la recerca de la investigadora va tractar de trencar prejudicis intergeneracionals i interlingüístics i oferir projecció social a la gent gran del país africà, així com produir material audiovisual en la llengua minoritzada. «En el cas del forro, es proposa que la seua preservació vaja de la mà d’una integració social de les persones ancianes parlants d’aquesta llengua en exclusió o en risc d’exclusió, per donar-los un rol de dignitat i respecte en la comunitat», conclou al seu article.

    Per tant, si ens preguntem per quina raó apostar per la normalització de llengües minoritzades pot ajudar a la convivència de col·lectius, Montroy té una resposta clara.

    Normalitzar aquestes llengües és una forma de rescabalar els seus parlants, precisament per tots els prejudicis que han patit ells i els seus avantpassats pel fet de parlar una llengua. Però més enllà d’això, si normalitzes una llengua, la visibilitzes i la dignifiques d’alguna manera. Per tant, normalitzes, visibilitzes i dignifiques també els seus parlants. Els estàs reconeixent com part de la societat i això ja és pau i cohesió social

    CAP 4: De què parlem quan parlem de MANIPULACIÓ INFORMATIVA

    Carlos Cuesta-Martínez

    13 de març 2025

    Comunicació Audiovisual i Publicitat

    En anteriors capítols d’aquest monogràfic s’han mencionat qüestions com la influència de les xarxes socials i els mitjans de comunicació en la deriva bel·licista de certs grups socials o, fins i tot, del conjunt de la ciutadania. La fixació de la cobertura mediàtica pels conflictes podria portar, a llarg termini, a postures resignades que accepten la seua inevitable convivència amb les guerres o puguen portar a defendre les accions violentes dels seus governs. Però és tal el poder de la comunicació?

    «Els mitjans de comunicació tenen moltíssim poder perquè, encara que sabem que no, són l’aparença de la realitat. I allò que queda fora del seu focus pareix que no existeix o ho desconeixem», assevera Eloísa Nos Aldás, coordinadora del grup DESPAZ i PDI del Departament de Ciències de la Comunicació. L’estudi sobre els efectes dels mitjans en la ciutadania ha experimentat una evolució, des de primeres aproximacions que argumentaven una influència més directa fins a perspectives teòriques que defenen la major capacitat de filtratge crític per part dels públics. Tanmateix, autors com Noam Chomsky, identifiquen l’apatia i la por com alguns dels seus principals efectes en la població. Aquestes percepcions negatives portarien, d’una banda, a una major confiança en institucions defensives com l’exèrcit i, de l’altra, a la desmotivació per al canvi social, fet que comportaria que s’interioritzara la impotència.

    Durant els darrers temps, la comunicació, en la seua vessant de propaganda més sofisticada, s’ha fet servir expressament per enardir l’auge dels populismes. La complicació de la realitat i les dificultats econòmiques haurien sigut algunes de les principals raons per les quals certs grups socials haurien acceptat aquests discursos reduccionistes que ofereixen solucions fàcils per als conflictes d’índole social.

    En canvi, convindria destacar el caràcter fragmentador que enarboren les propostes populistes, de vegades basades en l’odi i el rebuig: «Els valors i les emocions que hi ha darrere de la comunicació a l’hora de polaritzar són el contrari a allò que ens podria portar a la cohesió social», assegura la investigadora. Les xarxes socials, en especial, haurien exercit com a escenari ideal per a la construcció i la difusió dels discursos esmentats, sobretot en aquells que tracten de construir un enemic que suposa un perill per a l’estabilitat econòmica o moral i que reforcen la identitat de les persones usuàries, ja que només consumeixen contingut del seu propi perfil i ideologia recomanat pels algoritmes de personalització.

    La selecció conscient i activa dels nostres mitjans informatius és prioritària per a la nostra convivència en la xarxa

    Hateblockers

    Iniciativa que combat l’odi en xarxes, fomenta el debat respectuós i ofereix ferramentes per verificar informació i educar sobre el discurs d’odi.

    Brøders

    Plataforma que ofereix un espai segur per a joves, donant suport i recursos sobre diversos temes d’interès. Mitjançant el seu canal de WhatsApp, els usuarios poden rebre informació i orientació personalitzada. La plataforma respon a la necessitat de què els xics necessiten parlar i sols troben espais tòxics per fer-ho.

    La Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo

    Aquest grup reuneix a ONGD i entitats compromeses amb la justícia social, la igualtat i la sostenibilitat. Promou la cooperació internacional, l’acció humanitària i l’educació per a la ciutadania global, treballant en xarxa per impulsar un món més just i soldari.

    Com millorar el nostre consum mediàtic?

    Tanmateix, segons Nos-Aldás, tampoc és convenient adoptar una postura generalista respecte a la influència dels mitjans. En primer lloc, perquè aquests mitjans s’enquadren i s’insereixen en el sistema, repliquen els seus vicis i virtuts i vinculen la seua activitat amb la política, la legislació i el mercat: «El periodisme el fan professionals que han passat per la universitat i poden ser de moltes formes, però es trobaran amb unes estructures que els permetran fer certes coses o d’altres». En segon lloc, a causa que no tots els mitjans de comunicació actuen de manera similar i unificada envers la visibilització dels conflictes i de la violència directa.

    Davant la saturació informativa i les narratives pernicioses que habiten les xarxes socials, hi ha projectes que reclamen un necessari consum de mitjans més conscient per part de les audiències. És el cas de Víctor Sampedro de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, que en el seu projecte d’alfabetització mediàtica Dietètica digital fomenta una aproximació més selectiva als mitjans de comunicació i les xarxes socials, cosa que fa veure a les persones usuàries la seua «obesitat mòrbida amb els dispositius digitals, la tecnologia i la saturació», explica la investigadora. I tot això perquè, en síntesi, el nostre consum mediàtic i digital influeix en què comprem i què votem.

    Mitjançant aquest tipus de pràctiques no només serem menys propensos a confiar cegament en el contingut recomanat pel nostre algoritme, sinó que també podrem accedir a capçaleres alternatives i alteratives, com identifica Rafael Roncagliolo, que ens allunyen del focus mediàtic convencional. Segons Nos-Aldás, «existeixen mitjans que són projectes independents i treballen específicament per fer visibles aqueixes altres realitats, per fer visibles les causes i les opcions, però és cert que no solen ser els mitjans massius, que cal conéixer-los i buscar-los». Seria el cas d’iniciatives com Climática, Revista 5W o La Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo.

    I, encara més important, l’accés més conscient al contingut mediàtic ens permetrà, fins i tot, consultar la informació només quan ho desitgem, no quan les rutines periodístiques, les programacions televisives o l’algoritme ens forcen a fer-ho: «El consum de mitjans que fem el decidim nosaltres», argumenta Nos-Aldás. La investigadora del Dept. de Ciències de la Comunicació ens ho recorda: «Sempre pots apagar la tele o el mòbil».

    Conclusions en 1 minut

    Crèdits

    Coordinació: María Martín
    Realització: Eloi Fustier y Claudia Ferrando
    Disseny: Daniel Zomeño y Nacho Gárate
    Revisió i estil: Marta Mejías

    Agraïments

    Profa. Sonia París
    Profa. Irene Comins
    Prof. Vicent Sanz
    Profa. Maria Montroy
    Profa. Eloísa Nos
    Labcom UJI
    Department of Peace and Conflict Research (Uppsala University, Suècia)

    Grups d’investigació

    DESPAZ – Desenvolupament Social i Pau (Filosofia, Comunicació, Educació i Ciutadania)
    Transmedia Catalonia (Universitat Autònoma de Barcelona)

    (re)Construint mirades als espais rurals

    Publicat en per HIS

      • CAP 1
        Quines distincions troba l’espai rural front a l’urbà?

      • CAP 2
        Com és la docència en una escola rural?

      • CAP 3
        Com ha evolucionat el cinema rural en les pel·lícules espanyoles?

      • CAP 4
        Com poden contribuir les marques territori a la dinamització dels espais rurals?

      Zomeño

      CAP 1: Subordinació i desequilibri territorial. Quines distincions hi ha entre l'espai rural i l’urbà?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Sociologia

      Entre tots els debats socials que es poden trobar a l’agenda política i mediàtica, el de la ruralitat és un dels quals ha gaudit d’una major popularitat als darrers anys. Prova d’aquest auge serien, en l’àmbit polític, la creació de partits i plataformes com Teruel Existe (amb representació al Congrés dels Diputats a la darrera legislatura) o España Vaciada (fundat a la segona meitat del 2021). En canvi, malgrat el recorregut previ sobre aquest debat a l’àmbit acadèmic, s’estableix la publicació de l’assaig La España vacía de Sergio del Molino com a punt d’entrada a l’agenda política.

      Des de la major cobertura política i mediàtica de la problemàtica realitzada als darrers anys s’ha tractat d’identificar les arrels del problema així com les seues possibles solucions, però quin podria ser el seu origen? La primera davallada demogràfica la podríem ubicar a les dècades dels seixanta i setanta, quan la industrialització a les ciutats va provocar un buidament dels espais rurals. Aquest èxode pren una dinàmica distinta les darreres dècades, marcades per la fugida de gent jove, sobretot dones.

      Els fluxos demogràfics de la segona meitat del segle XX han coincidit amb l’absència de polítiques públiques d’igualtat amb l’arribada de la democràcia, provocant el desequilibri territorial de l’actualitat. Per aquesta raó, la situació actual es pot concebre com un escenari derivat de qüestions polítiques i no de fenòmens naturals, de manera que atribuir l’arrel del problema al “despoblament” no hi fa justícia als vertaders agreujants de la qüestió.

      El desequilibri territorial de l’actualitat afecta les persones habitants dels espais rurals en diversos àmbits, provocant que no gaudisquen d’una situació equiparable a la de la ciutadania resident a les urbs. A l’article Distinció urbana i ruralitat. Normativa i discriminació de la societat rural, els membres del grup de recerca DESiRES – Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències (Departament de Filosofia i Sociologia) Xavier Ginés Sánchez i Vicent A. Querol Vicente identifiquen com la ruralitat és distingida i discriminada de la urbanitat en cinc escenaris diferents.

      “L’espai rural està subordinat a la ciutat i els seus habitants en pateixen les conseqüències”

      La primera distinció que identifiquen els investigadors és causada per subordinació. Els espais rurals es conceben, en l’actualitat, com territoris subordinats als espais urbans. El nombre més reduït de població o la concepció general de les persones que habiten l’àmbit rural com més “rudes” i menys sensibles als impactes perjudicials ha provocat que, en el passat, es decidira ubicar fora de les ciutats aquelles activitats considerades perilloses, molestes o contaminants. Un exemple seria la implantació d’abocadors o incineradores de residus sòlids urbans (RSU) en espais rurals allunyats de grans nuclis de població que, malgrat l’escassa densitat de població, afecten la vida de les persones ubicades a prop seu.

      Font: INE i Conselleria de Sanitat

      El factor distància seria el segon tret diferencial identificat per Ginés i Querol al seu article. Com és sabut, l’objectiu de l’estat de benestar hauria de ser cobrir les necessitats de la ciutadania. En canvi, aquest principi es compleix actualment de manera discriminatòria per a les persones residents als espais rurals, donant lloc a la creació de ciutadanies de “primera” (urbanes i beneficiades plenament pels serveis públics) i de “segona” (rurals i discriminades o beneficiades solament en part). Aquesta discriminació resulta de l’establiment dels serveis públics segons l’índex de població; concentrant-los en els nuclis urbans més poblats com les capitals de província i allunyant-los de les localitats rurals, amb una població menor, prioritzant l’eficiència dels serveis per damunt del dret al seu accés.

      D’aquesta manera, la distància (tant física com temporal) dificulta a les persones habitants dels espais rurals l’accés als recursos públics, però, també, als privats. Aquesta desigualtat provocada per accions polítiques s’agreuja quan es desenvolupen solucions que no són inclusives amb els ciutadans externs a les urbs. És el cas, per exemple, de la mesura correctora de reducció de preus o gratuïtat del transport públic que les administracions han implementat per fer front a la pujada de preus dels combustibles. Aquesta iniciativa, però, és concebuda sense tindre en compte la situació de les persones dels espais rurals, que estan mancades d’accés al transport públic i es veuen forçades a emprar el transport privat per poder desplaçar-se.

      “Les conseqüències del discurs són la responsabilització de la mateixa ruralitat del seu fracàs i la recerca de solucions paternalistes que bandegen les actituds de reivindicació i d’exigència d’accés als drets”

      En tercer lloc, els autors de l’UJI descriuen la distinció per ineficiència. Encara que bé gairebé totes les poblacions tenen problemes d’accés als recursos i els serveis públics, aquestes carències no són causades pel despoblament, sinó per constructes ideològics i polítics. Les conseqüències d’aquestes desigualtats provoquen la construcció d’un discurs que responsabilitza la ruralitat del seu propi fracàs i tracta de cercar solucions paternalistes. Per a Ginés i Querol, “la ruralitat del nostre territori no es caracteritza per la falta greu d’oportunitats laborals, sinó que el que es troba a faltar és qualitat i qualificació requerida”. Per tant, el desenvolupament en els espais rurals hauria de plantejar-se des d’una perspectiva inversa a la proposta urbana: entenent que és el desenvolupament el que genera ocupació, i no en sentit contrari.

      La quarta distinció assenyalada pels membres del Departament de Filosofia i Sociologia té a veure amb la patrimonialització. L’imaginari dels espais rurals està construït i, en l’actualitat, fet a mida des de la perspectiva urbana. Açò provoca que es conceba la ruralitat mitjançant un ideari de passat construït, inventat i imposat i que entén amb paternalisme a les persones habitants dels pobles com tosques o culturalment endarrerides. Més enllà dels prejudicis, una nova ruralitat dinàmica està present a les àrees rurals amb la joventut com a grup clau sobre el qual cal pivotar les sostenibilitats de futur.

      Finalment, la investigació de Xavier Ginés Sánchez i Vicent Querol Vicente identifica una darrera distinció:: la causada per renaturalització. La desaparició progressiva de l’agricultura als espais rurals (a la qual sols es dedica el 10% de la seua població) ha provocat que ja no es complisquen al mateix nivell les funcions que complia aquesta activitat: la sobirania alimentària. Una menor activitat humana de les persones residents als espais rurals sobre el camp ha donat lloc a l’augment de boscos i de materials inflamables.

      En canvi, a hores d’ara, la conservació del paisatge es construeix actualment des dels espais urbans a partir del discurs del neoliberalisme conservacionista (compartit per militants de tot l’arc ideològic), el qual defèn en massa ocasions, un ideari “conservacionista” de la natura que incapacita les persones habitants dels espais rurals per a participar en la gestió dels que històricament han sigut els seus territoris. Segons Ginés i Querol, “un paisatge que, cal subratllar, ha arribat fins als nostres dies gràcies als qui han continuat vivint en els espais rurals”.

      “Cal orientar el sentit de les mesures correctores cap als orígens dels problemes i no sols davant de les conseqüències com si es tractara d’un foc”

      En resum, es pot comprovar com els espais rurals pateixen una discriminació molt clara respecte als espais urbans en diversos àmbits, generant una problemàtica de desequilibri territorial causada per raons polítiques i no d’origen natural. Les solucions plantejades per resoldre la qüestió provenen dels espais urbans i es caracteritzen per una marcada perspectiva urbana, que tracta d’imposar tot un seguit de mesures paternalistes que no es corresponen amb la realitat històrica pròpia d’aquests territoris (com és el cas de la gestió de la natura i el paisatge).

      Per a Ginés i Querol, acabar amb les distincions que pateixen els espais rurals implica actuar sobre l’origen de la problemàtica i no sobre les seues conseqüències: “El tractament diferenciat de la normativa per a entorns urbans i rurals per a acabar amb la desigualtat que hi ha actualment és el camí invers al que s’ha descrit anteriorment com a construcció social de la realitat”. “En aquest cas, estaríem davant d’una destrucció normativa de la desigualtat social que ja es fa servir, per exemple, en el cas de les mesures de discriminació positiva per a aconseguir l’equitat de les minories ètniques o per a les dones”, afigen.

      A l’UJI, es poden trobar iniciatives per abordar la problemàtica, com l’Aula de Nova Ruralitat, la Càtedra de Bretxa Digital i Territori, la participació al Fòrum de Nova Ruralitat o el desenvolupament de projectes de recerca.

      Conclusions en 1 minut

      CAP 2: Metodologies participatives i vinculació amb el territori. Com és la docència a una escola rural?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Didàctica i Organització Escolar

      El desequilibri territorial que pateixen els espais rurals provoca que, a diferència de la població resident als espais urbans, la ciutadania dels pobles no tinga la mateixa capacitat d’accés als serveis gratuïts, com el transport públic o la sanitat, que la població resident als espais urbans. De tots els serveis oferits per l’estat, però, hi ha un que, per la seua idiosincràsia, presenta una sèrie de característiques molt específiques a l’espai rural: l’educació.

      Aquest curs, a la Comunitat Valenciana, es poden trobar un total de quaranta-sis CRA (Col·legis Rurals Agrupats): catorze a Castelló, vint-i-quatre a València i huit a Alacant. Si bé seria temptador a l’hora d’abordar aquest fenomen, s’ha d’evitar l’errada de parlar de “l’escola rural” com una etiqueta unificadora i homogènia: cada col·legi situat en un entorn rural compta amb una sèrie de condicionants diferents (l’organització del centre, estabilitat i coordinació de l’equip docent, entorn sociodemogràfic, etc.), donant lloc a una realitat que destaca per la seua heterogeneïtat. Per tant, quan parlem d’escola rural cal focalitzar en la seua realitat i el seu context immediat. Aquest fet ens porta al concepte d’escola inclosa en el territori o escola vinculada al seu territori.

      Amb tot, es possible identificar atributs específics de les escoles rurals que les distingeixen dels centres educatius urbans. A l’article Aproximació a l’escolaritat inclusiva en els territoris rurals: estudi pilot sobre la veu dels docents, la investigadorea Aida Sanahuja Ribés (del grup de recerca MEICRI – Millora Educativa i Ciutadania Crítica, Departament de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura) i Víctor Jaime Selusi Franch (estudiant de la Universitat per a Majors de l’UJI) n’identifiquen uns quants. Un d’aquests atributs seria el de les ràtios reuïdes, considerablement inferios a les de les urbs. Aquesta ràtio, però, s’ha d’interpretar positivament, ja que un alumnat menor permet un ensenyament més personalitzat.

      El reduït nombre d’alumnes i el fet que les aules rurals solen acollir estudiants de diferents cursos origina les anomenades aules multigrau, en les quals conviuen estudiants de diferents cursos en un mateix espai educatiu. Diversos estudis, en la majoria de casos, mostren que el rendiment acadèmic de l’alumnat a l’escola rural és superior al dels centres urbans. Aquesta dada s’explica pel conegut com “aprenentatge contagiat”, segons el qual, quan s’imparteix la matèria de cursos anteriors, aquesta funciona com a una mena de repàs per als més grans mentre que, quan es treballa el contingut de cursos posteriors, aquest serveix com a avançament i preparació per als més menuts.

      Així doncs, les escoles rurals són considerades institucions educatives de gran valor pedagògic. Per tant, podem dir que els contextos educatius situats en entorns rurals afavoreixen, en general, una educació de qualitat, la qual cosa ajuda a assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030. Molt especialment, una escola rural de qualitat contribueix a fer realitat a l’objectiu número 4 que consisteix a “Garantir una educació inclusiva i equitativa de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge permanent per a totes les persones”.

      “L’escola rural permet una educació més lenta, més propera i humana, que facilita l’educació en aquest àmbit, estableix un clima adequat i és més fàcil la cohesió grupal”

      Un altre tret diferencial dels CRA és la seua divisió en aularis situats a poblacions diferents amb itinerància del professorat especialista. Aquesta qüestió pot afectar negativament els centres en l’àmbit organitzatiu (associacions de famílies, etc.) o en la necessitat de teixir un sentiment de pertinença a la comunitat educativa.

      Tanmateix, probablement la principal diferència amb l’escola urbana resulte de la vinculació i implicació de les famílies i el lligam amb el territori. El medi natural ofereix moltes oportunitats d’aprenentatge que poden ser aprofitades en l’educació mitjançant dinàmiques participatives. D’aquesta manera, el paper de l’escola rural radica en potenciar formes de vida sostenibles i en valorar més l’entorn en què viu el seu alumnat. Per això, més enllà del currículum, s’educa en valors com la protecció del medi ambient o la construcció d’identitats arrelades al territori.

      Les escoles rurals, a més, compleixen funcions més enllà de la docència. Per una banda, ajuden a reduir la tendència del despoblament, esdevenint una entitat necessària per al manteniment dels pobles, malgrat que són insuficients per fixar la demografia d’un territori. De fet, els col·legis situats als espais rurals són uns dels agents locals més importants per a la comunitat. Per aquesta raó, la vinculació i efectivitat d’un projecte educatiu en un context rural necessita el suport d’altres institucions com són els ajuntaments, les agrupacions de veïns, les associacions locals, etc. A més a més, el desenvolupament tecnològic que s’ha experimentat en les darreres dècades, també ha estat un element altament positiu no solament per a les escoles rurals, sinó per als contextos rurals en general.

      Les pràctiques externes dels Graus en Mestre o Mestra d’Educació Infantil i Primària a la Universitat Jaume I (Pràcticum I, II i III) es caracteritzen per seguir un model que s’anomena pràcticum en alternança o pràcticum dual. Gràcies a aquest model, tot l’alumnat del segon curs ha de realitzar les seues pràctiques a una escola rural. Aquesta primera estada en pràctiques a escoles rurals, complementada pels Pràcticums II i III a centres educatius d’altres tipologies (alta diversitat, ordinaris), permet a les i als mestres en formació de l’UJI experimentar de primera mà el fet de ser docent a una escola rural amb tots els reptes i satisfaccions que això comporta.

      Álvaro Mas

      CAP 3: Del cinema mut a coronar la Berlinale. Com ha evolucionat el cinema rural en les pel·lícules espanyoles?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Comunicació Audiovisual i Publicitat

      La problemàtica de la ruralitat va entrar en l’agenda política i mediàtica arran de la publicació de l’assaig La España vacía, de Sergio del Molino. Des d’eixe moment, la major cobertura mediàtica hauria permès que la situació dels espais rurals es convertisca en un dels debats socials i polítics més vigents a l’actualitat. Segons l’investigador Pablo Ferrando García, membre del grup ITACA – Investigació en Tecnologies Aplicades a la Comunicació Audiovisual (Departament de Ciències de la Comunicació), “hi ha hagut una ramificació incentivada per múltiples continguts periodístics tant en ràdio com televisió i, fins i tot, en premsa”. “Els mitjans de comunicació estan girant la mirada al món rural, i ho podem veure diàriament”, afig.

      Tanmateix, el mediàtic no és l’únic àmbit que s’ha fet ressò de la desigualtat entre els espais urbans i rurals: també és el cas de les indústries culturals. Entre les produccions literàries contemporànies, es poden trobar títols com Los asquerosos de Santiago Lorenzo (2018), Un amor de Sara Mesa (2020) o Pequeñas mujeres rojas de Marta Sanz (2020). Són obres que novelitzen el conflicte de la ruralitat i que, segons Ferrando, “al·ludeixen a un passat històric recent en el qual es té una espècie de forclusió, si parlem en termes psicoanalítics”.

      No obstant això, si hi ha una indústria cultural amb produccions que han apostat per abordar la qüestió, eixa és la del cinema. Alguns dels llançaments més recents del cinema espanyol han aprofitat la seua plataforma per a oferir una cobertura artística de la qüestió i ubicar els seus personatges en espais rurals allunyats de les grans urbs. Possiblement, els casos més destacats pel seu reconeixement són els d’Alcarràs de Carla Simón (premiada amb l’Os d’Or de la Berlinale 2022) i As bestas de Rodrigo Sorogoyen (guardonada amb el Goya a millor pel·lícula 2023), encara que a la llista han de sumar-se títols com O que arde (Oliver Laxe, 2019), Destello bravío (Ainhoa Rodríguez, 2021) o Suro (Mikel Gurrea, 2022), entre molts altres. També a la província de Castelló s’han realitzat rodatges en poblacions rurals per als films El Olivo de Icíar Bollaín (gravat a Sant Mateu) o La innocència de Lucía Alemany (rodat a Traiguera).

      “No és un fenomen aïllat. El cinema espanyol té una gran tradició amb l’univers de la ruralitat. Podríem dir que es considera un gènere específic del nostre cinema”

      Una reconciliació amb el nostre cinema

      La tendència d’ubicar les pel·lícules en espais narratius rurals podria semblar un cas aïllat, però, segons Pablo Ferrando, aquesta es pot arribar a considerar un gènere específic del nostre cinema, trobant els primers exemples fins i tot en l’època muda: “el cinema espanyol té una llarga tradició amb l’univers rural”. Les primeres pel·lícules d’aquest gènere estaven fortament influenciades pel teatre rural (amb un important desenvolupament d’aquestes línies temàtiques des de mitjans del segle XIX fins a la meitat del segle XX), per la qual cosa no ha d’estranyar que moltes siguen adaptacions cinematogràfiques de textos teatrals. És el cas de l’obra de teatre La dolores de José Feliú i Codina, adaptada al cinema per Enrique Jiménez (1908), Maximiliano Thous (1923) i Florián Rey (1940); de Naturaleza baturra de Joaquín Dicenta, adaptada juntament amb Juan Vila (1925) i per Florián Rey (1935) i Juan de Orduña (1965); i de La malquerida de Jacinto Benavente, amb versions cinematogràfiques a càrrec de Ricardo Baños (1914) i José López Rubio (1940).

      Des dels primers exemples als inicis del segle XX, el cinema rural ha anat transformant-se com a gènere: no només les seues línies temàtiques, sinó també els subgèneres dels quals s’ha nodrit, com el folklore (Lejos de los árboles, Jacinto Esteva, 1972), el melodrama (Calle Mayor, Juan Antonio Bardem, 1956), el western (Intemperie, de Benito Zambrano, 2019), el drama provincià (La voz del sol, de Carol Polakoff, 2023) o el cinema bèl·lic ambientat en la Guerra Civil (Tratamos demasiado bien a las mujeres, de Clara Bilbao, 2024). Amb tot, durant la seua evolució, el cinema rural sempre ha mantingut un element comú: la construcció de la realitat segons una mirada urbana que imposa un discurs marcadament conservador sobre el restabliment de l’ordre.

      “Les produccions cinematogràfiques espanyoles s’han definit com un espill invers a tot el que correspon a la urbanitat. O, dit d’altra manera, el cinema rural espanyol s’ha desenvolupat i ha adoptat una mirada des de la ciutat”

      En paraules de Ferrando, el cinema actua com un espill de la pròpia realitat, projectant les necessitats, preocupacions i valors culturals de cada moment històric. En conseqüència, els espais rurals al cinema espanyol esdevenen metàfores de la identitat cultural, social i política de la seua contemporaneïtat. “Qualsevol discurs, fins i tot de l’audiovisual, planteja una orientació ideològica. Cap pel·lícula és innòcua”, assegura l’investigador. Per al membre del grup de recerca ITACA, el substrat ideològic del cinema rural s’ha articulat tradicionalment sobre dos elements.

      El primer d’ells seria una projecció en forma de contracamp de l’urbà, de la ciutat: “les produccions cinematogràfiques espanyoles s’han definit com un espill invertit a tot el que correspon al món urbà. O, dit d’una altra manera, el cinema rural espanyol s’ha desenvolupat i ha adoptat una mirada des de la ciutat”, explica Ferrando. El segon concepte unificador seria la presència d’un rígid codi moral basat en costums inflexibles que desenvoluparia un tabú (normalment, de tipus sexual). La transgressió d’eixe tabú seria, en el cas del cinema rural, l’efecte detonador dels conflictes narratius. Segons l’investigador, “l’absència d’una mediació social, la ahistoricitat, l’estatisme social, la mirada a un futur, l’atavisme, l’immobilisme, el conservadorisme i l’aflorament d’una sèrie de pulsions primàries serien elements comuns del cinema espanyol en l’àmbit rural”.

      Encara que el cinema rural siga un gènere amb una gran tradició al cinema espanyol, caldria preguntar-se per què ens trobem novament amb una eclosió d’aquest tipus de cinema? Per a Pablo Ferrando, les raons que expliquen aquesta tendència són diverses. Una d’elles tindria a veure amb les decisions preses des de les pròpies institucions culturals, tot i que el finançament públic que reben les pel·lícules actuals no seria suficient per comprendre el fenomen. En aquest sentit, Ferrando identifica especialment l’intent de girar la mirada a aquest gènere, “oblidat” durant les etapes més recents del cinema espanyol, com a representant més fidedigne de la identitat espanyola: “Hi ha una apel·lació a la mirada de l’específic espanyol, que és el cinema rural: l’univers rural que suposa una identitat envers la societat espanyola. Són projeccions que s’erigeixen com les bases d’un discurs que remet a l’essencialitat de la identitat social i cultural del nostre país”.

      Conclusions en 1 minut

      CAP 4: Notorietat i sentiment de pertinença. Com poden contribuir les marques territori a la dinamització dels espais rurals?

      Carlos Cuesta-Martínez

      10 de maig 2024

      Comunicació Audiovisual i Publicitat

      Les institucions i administracions públiques, conscients de la situació de desavantatge en la qual es troben els espais rurals, han desenvolupat accions que pretenen ajudar a l’activació d’aquests territoris. Una de les eines més comunes ha sigut la creació de “marques territori”, amb un variat nombre d’exemples en la pròpia província de Castelló, com serien Castelló Ruta de Sabor, Castelló Escenari Esportiu, Plana de l’Arc o diferents iniciatives esportives com Penyagolosa Trails.

      La construcció de marques territorials i el seu impacte en la societat han sigut objecte d’estudi per als investigadors del Departament de Ciències de la Comunicació, com mostra “Marca, territorio y deporte en el horizonte 2030”: el número publicat al gener de la revista AdComunica, editada pel departament. Destaca especialment la investigació duta a terme pels membres del grup de recerca ENCOM – Engagement and Communication (Departament de Ciències de la Comunicació) Rocío Blay Arráez, Mayte Benlloch Osuna i Guillermo Sanahuja Peris, organitzadors en les dues edicions del Congrés Internacional Marca, Territori i Esport i autors de la comunicació “Castellón, Escenario Deportivo”, la apuesta por el deporte como generador de marca territorio.

      Segons els investigadors de l’UJI, per a entendre el concepte “marca territori” en primer lloc caldria definir per separat els dos termes que formen el concepte global. D’una banda, “marca” faria referència a la funció d’identificació i vinculació amb uns determinats valors, mentre que “territori” es referiria no només a les limitacions físiques i geogràfiques, sinó també a les fronteres identitàries i ideològiques. Així, una comunitat amb uns interessos comuns generaria una marca territori vinculada als seus valors. Les marques territori podrien adoptar formes diferents: denominacions d’origen, teixits productius, clústers industrials, etc. Tanmateix, per a Blay el factor més important és “que la comunitat que es genere al voltant del concepte ‘marca territori’ estiga diferenciada i que els valors que estiga defensant siguen fàcilment identificables”.

      Les marques territori naixen amb la pretensió de realçar algun element distintiu d’un espai. Això provoca que, dins del posicionament de marca com a territori a nivell turístic, es projecten submarques territori segons l’atribut al qual estiguen vinculades. En el cas de les institucions provincials, quan la Diputació de Castelló va considerar com generar un impacte mediàtic i econòmic i un orgull de pertinença, va trobar dos elements cohesionadors que podien ser ressaltats per a la creació de marques territori diferents: la gastronomia, amb Castelló Ruta de Sabor; i l’esport, amb Castelló Escenari Esportiu. Segons Sanahuja, “eixes marques territori convergeixen a l’hora de divulgar les fortaleses i bondats d’un territori com Castelló”.

      “L'esport, la cultura o la cuina són les plataformes per a divulgar, donar a conéixer i aconseguir que un territori tinga una determinada notorietat”

      Quant a les dimensions de les marques territori, cal destacar la seua complexitat, ja que s’articulen sobre la base de tres variables. Evidentment, la primera de les dimensions de les marques territori seria l’econòmica, especialment en aquells projectes dissenyats des del punt de vista turístic, l’objectiu dels quals seria promocionar un territori, aconseguir visitants, desenvolupar clústers o activar l’economia local. En segon lloc, també es podria identificar també la dimensió mediàtica, ja que la pretensió de moltes marques territori (especialment en el cas dels Jocs Olímpics, els Mundials de Futbol o altres tipus de proves esportives) seria aconseguir notorietat i presència en els mitjans de comunicació gràcies a la cobertura mediàtica d’aquests esdeveniments.

      Amb tot, per a aquest equip d’investigadors del Departament de Ciències de la Comunicació, la més important de les tres dimensions, a llarg termini, seria la identitària. Aquesta tractaria d’aconseguir el reconeixement d’uns valors per part de públics externs, com turistes i visitants, però també i sobretot per part del públic intern: “és d’on sorgeix la marca i on cobra sentit perquè aquest públic puga sentir-se privilegiat perquè el seu territori tinga una gastronomia, un patrimoni natural o qualsevol altra circumstància que li faça sentir orgull respecte a altres zones”.

      Les institucions haurien de fomentar la creació de marques territori, ja que suposen una sèrie d’avantatges per a la regió en la qual actuen. En primer lloc, ajuden a canviar la percepció tant interna com externa. És a dir, generen sentiment d’orgull i pertinença a un territori, fomentant que la comunitat d’un clúster industrial o una població se senta part d’un projecte comú. Per a això s’ha de reflexionar sobre quins valors són diferenciadors, quines activitats culturals identifiquen o quines iniciatives creatives i emprenedores es desenvolupen en un territori. En paraules de Rocío Blay, “eixa és la clau de la marca territori, que la pròpia ciutadania acabe estant orgullosa d’allò que fa, perquè això porta a la innovació, a buscar noves alternatives”.

      “Des de la pandèmia hem vist que hi ha un canvi de tendència de la globalització a la proximitat. Ens hem donat compte del valor que tenen els nostres veïns, el nostre comerç local o els productes de quilòmetre zero”

      Açò no només seria beneficiós a nivell intern, ja que donar visibilitat a nivell extern i contribuir a la generació de riquesa podrien convertir el territori en un pol de captació de talent que anhele participar i formar part d’un projecte unificat. A més, en un context saturat de marques que arriben a les persones receptores per tots els canals, la creació d’una marca territori reforçaria la diferenciació i identificació del territori. D’aquesta manera, la promesa de marca estaria més definida en una marca territori ben desenvolupada, verbalitzant l’experiència que experimentarien les persones consumidores.

      Tot i que aquest tipus d’iniciatives solen tindre un origen institucional, és fonamental que s’involucre a la ciutadania en la seua creació. Perquè si els valors compartits de la marca territori no naixen de la comunitat que viu en eixe espai, no serà sentida com a pròpia i no serà defensada pels seus propis habitants. Per tant, les claus de l’èxit per a una marca territori seran l’entesa entre les administracions i la comunitat local, així com la seua continuïtat. En aquest sentit, l’adaptació i la definició d’estratègies a llarg termini són imprescindibles per a la viabilitat d’aquest tipus de projectes territorials.

      Les marques territori, en la seua pretensió de contribuir a la reactivació dels espais rurals, hauran d’afrontar una sèrie de reptes. Segons aquest grup de recerca, el principal desafiament ve del manteniment dels espais front al foment turístic: “quan hi ha un excessiu nombre de visitants es pot pervertir o transformar la identitat d’un territori”. “Això succeeix quan es té una visió del món rural des de la urbanitat o les ciutats, amb el visitant que va un diumenge a l’espai rural sense respectar com eixe patrimoni està concebut en el seu dia a dia”, argumenta Sanahuja.

      En definitiva, quan es convide a visitar un territori per gaudir de l’esport, de la cultura o de la seua gastronomia, hauria de ser a partir d’una negociació entre els actors socials, intentant aconseguir un alineament d’interessos per a poder generar un major impacte econòmic, mediàtic i d’identitat sense arribar a transformar o pervertir la natura d’eixe espai. Aquesta necessitat es torna més imperiosa amb l’Horitzó 2030, tenint en compte els ODS i observant les conseqüències que moltes destinacions turístiques massificades estan afrontant a causa de la gentrificació o l’allau de turistes. “És una reflexió que totes les administracions i comunitats han de tindre en compte per a aconseguir eixe equilibri”, reflexiona Sanahuja. “No és senzill, ni fàcil, i estarà en l’agenda mediàtica durant els pròxims anys”, afig.

      Conclusions en 1 minut

      Crèdits

      Realització: Gerard Millas i Sergi Oltra
      Coordinació: María Martín
      Traducció: Ana González i Pablo Algaba
      Disseny: Nacho Gárate

      Agraïments

      Prof. Xavier Ginés Sánchez
      Prof. Vicent A. Querol Vicente
      Profa. Aida Sanahuja Ribés
      Prof. Pablo Ferrando García
      Profa. Rocío Blay Arráez
      Profa. Mayte Benlloch Osuna
      Prof. Guillermo Sanahuja Peris
      Labcom UJI

      Grups d’investigació

      Sociologia i Metodologies d’Investigació Social. Desigualtats i Resistències
      Millora Educativa i Ciutadania Crítica
      Investigació en Tecnologies Aplicades a la Comunicació Audiovisual
      Engagement & Communication

      5 llibres per a instruir-se en l’aprenentatge-servei amb Celina Salvador, María Maravé i Sheila Parra

      Publicat en per HIS

      Les professores Celina Salvador, María Maravé i Sheila Parra (membres del grup d’investigació ENDAVANT – Enfocament de la Diversitat com Avantatge) ens presenten una de les línies de recerca del seu grup: l’aprenentatge-servei (o “service learning”, en anglés) i la seua necessària introducció als diferents nivells educatius.

      Cerrar Mapa